Les altres sueques

Seny 100%. Brillant. És una campanya del Ministeri de Salut suec. A l'Institut Català de les Dones li agafaria un cobriment de cor, ara que l'amor ha de ser lliure. Clica aquí

Sense que serveixi de precedent…

…un tòtem de la progresía, Vicente Molina Foix, l'encerta a El País d'avui:


El pequeño aunque vistoso incidente, hace unas semanas, del chico y la señora que no querían llamar por su nombre catalán a Carod-Rovira no revestiría mayor importancia si no fuera el exponente de un totalitarismo mental aún muy incrustado en amplias capas de nuestra población, por lo que se vio en el plató de TVE y se oye en las calles no toda anciana y nostálgica de Franco. Estas personas, una con peor intención que otra, me parece, decían José Luis a Josep-Lluís, pero naturalmente se sentirían ridículas llamando a la actriz de Los otros Nicolasa Kidman, Miguela Pfeiffer a la renacida estrella de Hollywood, Judas Ley al galán británico Jude Law, por no hablar de los clásicos: nadie que yo conozca ha llorado la muerte de Miguel Ángel Antonioni, ni es frecuente, fuera de algún vetusto, referirse a Guillermo Shakespeare, a las tragedias en verso de Juan Raíz o a Enrique Jaime como autor de Retrato de una dama. La horterada rancia, el sectarismo y la grosería de esos individuos que se negaban a llamar a alguien por el nombre de plena vigencia y legitimidad que ha elegido les exponía crudamente a ellos; en el nombre comienza el territorio privado donde toda vulneración o cortapisa es agresiva.

Aportació al mite MPO

Joan Foguet, al seu blog, el dijous, 8 de novembre de 2007:

No faré una valoració d'aquesta important periodista. Potser perquè no disposo de prou lèxic com en Salvador. Però sí vull afegir una petita anècdota per sumar color als comentaris fets en l'edició anterior.

Anava jo en autobús a trobar-me amb la Silvia. I vaig decidir posar la ràdio, la del mòbil, per escoltar música, com quasi sempre. No sé ben bé per què tenia connectada la Cadena SER -probablement perquè havia escoltat alguna retransmissió futbolística- i em va aparèixer una espècie de magazine informatiu de vespre. Tractaven del caos de rodalies. D'això ja fa dues setmanes ben bones.

Enmig de tota quanta tonteria van donar entrada a l'ínclita Milagros Pérez Oliva -que per d'altra banda té una dilatada trajectoria periodística- i va apuntar que la paraula crisi en xinès té dos significats. Un de negatiu i un de positiu, que vol dir oportunitat. La periodista instava als catalans a prendre tot aquest desgavell com una oportunitat per millorar.

Mentre m'aguantava el riure, el conductor de l'espai de Ràdio Barcelona intentava rebaixar una mica la situació tractant de desviar l'objectiu i fent esment de que la situació actual -eren els primers dies dels autobusos a plaça Espanya- era caòtica Pérez Oliva es va convertir en el teló d'acer.

La defensa de l'administració va ser completa. Ni per un sol resquici. Com una roca a favor del govern i dels governs municipals. Però la cosa va rebentar ja dintre del meu servei quan vaig sentir que la periodista va demanar que es posessin uns ferrys entre Gavà o Vilanova i Barcelona.

Estupefacte el locutor de la SER, ja per tancar, li va dir irònic que potser això no fóra bo quan hi hagués mala mar i Pérez Oliva, sense mostrar cap emoció en la veu, va subratllar que "a prop de la costa la mala mar no es nota".

No hi ha res com tenir sempre la raó.

Rodríguez Embustero

Joan Maria Piqué a Singular Digital

L'Estat espanyol, a on estem tots lligats, té per president del seu govern un senyor que diu mentides. La dretota espanyola, encara amb "el pelo de la dehesa" i per civilitzar, l'ha batejat com "Rodríguez Embustero". Però no podrien dir-li si l'interessat no els haguès donat material abundant.

Primer va enganyar els catalans, amb aquell to solemne, assegurant que aprovaria l'Estatut que sortís del Parlament. Desprès va enganyar els bascos amb tot això d'ETA i el suposat procès de pau: els volia fer creure que els donaria alguna cosa, quan no estava disposat a canviar res. Mentretant va enganyar l'Artur Mas, que va cometre l'error de posar el seu capital en mans d'un senyor de qui ja tenia proves que no és ni amic de Sòcrates ni de la veritat. En tot moment enganya els socialistes catalans, i els seus vassalls que ara manen a ERC, amb els compromisos pressupostaris que desprès no es compleixen per enlloc. Es clar que, sentint la diputada socialista per Lleida Teresa Cunillera, justificant el seu govern amb tot el caos ferroviari, sembla que ja els va bé. També hi ha gent a qui li dona bo que la peguin.

En fi, n'hi ha moltes: el 2003 enfatitzava que "un Gobierno presidido por mi no tendrá ministros que se presenten de candidatos en las comunidades autónomas". Per exemple, José Montilla. Per exemple, Juan Fernando López Aguilar. O a la campanya electoral del 2004, quan va prometre que José Bono, amb la seva imatge de dur, seria el seu ministre de l'Interior. O quan va dir que informaria el Congrés de les negociacions amb ETA i es va limitar a fer una roda de premsa... a la seu del Congrès.

La darrera és la del TGV. Havia d'arribar el 21 de desembre, ja ho proclamaven les tanques publicitàries: "Aquí invierte el Estado". Desprès el nyap, l'immens desastre, les llargues cues de gent, que siguin moltes les matinades. El viatge a Ítaca és entre Gavà i Barcelona. Quan van suspendre les Rodalies ja sabien que no seria per quinze dies. Però van dir-ho, pel mateix motiu que als animals, quan eren a l'escorxador, se'ls feia una carícia. Ara ja sabem que com a mínim serà fins al 30 de novembre, i aquest senyor, Morlan, ja va deixant caure que no descarta una altra pròrroga al desembre. Ens han mentit un cop més. Potser sí que és "embustero", aquest Rodríguez.

Els diaris que es van ensanyar amb la impostora del World Trade Center, Tania Head, explicant cada dia que havia mentit, no dediquen el mateix tractament al senyor Rodríguez amb zeta. Forts amb els dèbils, dèbils amb els forts. La Tania, al capdavall, està malalta, no va fer mal a ningú i amb les seves fantasies no va guanyar un duro. El senyor Rodríguez, en canvi, ens en fa perdre molts amb la seva incompetència i falta de coratge. I Catalunya que no reacciona, mudes les cassoles. Potser perquè és un ecosistema que està construït sobre una mentida, el més gran autoengany: que podem ser membres de l'Estat espanyol en peu d'igualtat, i que hi podem incidir i modificar-lo sense renunciar al que som. Potser és que la gent no es vol despertar i trobar aquesta crua, dura realitat.

PD.- Pel que fa a la falta de coratge en política. Un diari ens informava que el govern central havia rebut amb "una media sonrisa irònica" la notícia del viatge de Sarkozy al Txad. La ironia, l'últim salvavides posmodern per anar sobrevivint en aquest món. Devia ser la mitja rialleta irònica que devien fer els tripulants segrestats i els seus familiars, abandonats pel seu govern tan progre. I la que devia fer Sarkozy desprès d'arremangar-se i treure les castanyes del foc al "presidente", tan irònic com poc sincer.

[Dijous, 8 de novembre de 2007]

Retòrica de l'extermini

Salvador Sostres, aquí, el 8 de novembre:

Milagros Pérez Oliva. És aquesta dona d’El País. Hi ha una Catalunya Milagros. El català que es nota que l’ha après perquè no tenia més remei però el parla amb fàstic, les vocals neutres que resten indescobertes encara: no em diguis que a l’escola no te l’ensenyaren, perquè tampoc t’ensenyaren Mao i mira quines tonteries dius ara. La pantomima de l’objectivitat que amaga sempre la mateixa propaganda, tots els tòpics al vent de les idees que fracassaren. Milagros Pérez Oliva. Appàratxik total, aquest tipus de gent que posa la bellesa d’uniforme i que fa desfilar el pensament com si fos un escamot de presoners. Aquest odi brutal que sempre ha destil·lat El País contra la nació. Aquesta sininstra maquinària. Aquesta esquerra que ha devastat Catalunya amb mentides i xantatges: el mite de la mà d’obra andalusa i el pretext cosmopolita per a ridiculitzar-nos. L’altre dia a l’Àgora deia que els catalans havíem de triar entre la política social de Zapatero o la bèstia negra dels governs del PP. Al món en general, quan sentis que et parlen de política social, has de saber segur que et volen enganyar. Tota política és social, i els suposats gestos de l’esquerra només afavoreixen la propaganda que encabat gent com la dona Milagros en fan: però deixen les coses igual que estaven, i sovint pitjor; molt més deficitàries. Si algú et parla de política social a Catalunya, sàpigues segur que al davant no només hi tens un que vol enganyar-te, sinó un miserable amb totes les lletres de la paraula. Els de la política social a Catalunya són els que van intentar posar Pujol a la presó o que ens empasséssim la LOAPA, els que ara diuen que amb això del TGV en fem un gra massa de tant queixar-nos. El País, El Periódico. La Catalunya social: o sigui, la deficitària; o sigui, Espanya. Hi ha una voluntat d’exterminar-nos implacable, perfectament sistematitzada. Milagros.

Au secours!

Fotografiat a Can Fabra, Barcelona, ahir. No comment.