Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política. Mostrar tots els missatges

dimecres, de novembre 26, 2008

SALVADOR CARDÚS, BRILLANT

Brillant aportació de Salvador Cardús avui a La Vanguardia. Prou de neandertalisme, d'estalinisme mental, de fills de papà progretes que han viscut tota la vida amb l'esquena dreta. Feixistes, en definitiva.


La universidad invisible
Salvador Cardús i Ros

Son las nueve de la mañana del lunes 17 de noviembre y van llegando los estudiantes - aunque nadie les pide ninguna identificación y hay pocas caras conocidas-de distintas universidades para llevar a cabo la anunciada ocupación de la facultad de Ciencias Políticas y Sociología. Estábamos avisados desde el día 13 por un correo electrónico enviado por la "Assemblea de Polítiques i Sociologia", en la que se nos informaba de su decisión unilateral de sustituir las clases por "espacios de debate, charlas y otras actividades" y comunicaban, ya autoproclamados como jefes de la institución, que "la facultad estará abierta con normalidad". Su normalidad, claro. Están bien organizados. Tapan con nuevos rótulos que llevan ya preparados los propios de las aulas: Menjador,Dormitori 1,Dormitori 2...Tienen previsto el servicio de cocina, con los enseres correspondientes. Llegan con sacos de dormir y mochilas. Se apropian del espacio público para convertirlo en su casa y establecen controles en la entrada de los pasillos. Filman la ocupación y fotografían a los que se resisten a abandonar su actividad docente y discente. La ocupación se ha realizado en contra de la voluntad de la mayoría abrumadora de los estudiantes de la facultad yde los profesores a los que no se ha consultado nada. Y por primera vez en los casi treinta años que llevo en la universidad, y a la vista de la resistencia activa de los estudiantes que quieren ejercer su derecho de estudiar, llego a temer que pueda producirse algún choque entre ellos con violencia física. La coacción verbal y gestual ha sido norma desde el primer momento, aunque es cierto que esta vez vigilan los límites de esta. Por parte de las autoridades se les han ofrecido espacios para sus debates y charlas con el objeto de evitar que se pierdan clases, oferta que no toman en consideración: quieren imponer la interrupción de la actividad normal a la mayoría, y lo consiguen en buena manera. Autoritarios, caprichosos, se trata de una minoría bien dirigida por una élite iluminada entrenada en las técnicas de ocupación, incluida la de conseguir un desmesurado protagonismo mediático. Los ocupantes cuentan, por una parte, con la participación de un grupo de entusiastas ilusos, educados en un antiinstitucionalismo que los hace inconscientes a la manipulación populista y les impide comprender que la democracia necesita reglas formales. Por otra parte, suman un número indeterminado de parásitos que se apuntan a todas las fiestas menos a la del saber. Practican un aristocratismo - compartido con una pequeña parte del profesorado-que les permite imaginar una universidad fuera del sistema, sin obligaciones con el mercado de trabajo, ni con las necesidades de la economía nacional o internacional ni con el ciudadano que, con sus impuestos, les paga los estudios. Exigen diálogo, pero no atienden a razones. Paradójicamente, recurren a las garantías que les ofrece la institución siempre que les favorezcan, y por ello no es extraño que sean exasperantemente reglamentistas. Cuando el miércoles, con mis estudiantes, quisimos tener la clase en nuestra aula habitual - a aquella hora, un "dormitorio" vacío-,nos echaron con malas maneras porque era "su" territorio ocupado, de uso exclusivo. La institución académica, por su parte, titubea. Una larga historia de actitudes condescendientes ante este tipo de conductas ha permitido muchas confusiones y son un mal punto de partida para poner las cosas en su lugar. Tampoco ayuda la administración universitaria, que huye del conflicto abierto como gato escaldado, y aconseja a la institución universitaria una prudencia cobarde y una tolerancia perversa ante el abuso, no sea que vaya a crecer el problema: se dialoga paciente - e inútilmente-con el ocupante y se dejan desamparados los derechos de la mayoría. Además, la autoridad universitaria no consigue, o no quiere, o no sabe, tener voz propia en el conflicto. Sólo existe la versión del ocupante. Los medios no muestran interés en preguntar a los que quieren ejercer su derecho al estudio. La universidad no comunica su punto de vista ni su decisión, posiblemente porque no la tiene tomada, pendiente del desarrollo de los acontecimientos y confiando en que la situación se resuelva sola, por cansancio, aunque sea a costa de la erosión de su propia autoridad y prestigio público. No debe sorprender que luego nuestra universidad sea objeto de análisis crueles e injustos. Pero no se dejen engañar por lo que les muestran. Detrás de los que usurpan la voz de los universitarios, más allá de los gobiernos timoratos o de la indecisión institucional, existe una universidad que trabaja con seriedad, que aspira a ser europea y a internacionalizarse más aun, que compite con los mejores para ser excelente y que quiere responder al compromiso de ser útil al ciudadano que la sostiene. Es la universidad que quiere convertir el desafío de pertenecer al espacio europeo de estudios superiores en una oportunidad para salir definitivamente de espacios más confortables, pero sin futuro. Dedicados a nuestro trabajo diario, hemos explicado poco lo que hacemos. Quizás deberíamos convertir estas últimas y lamentables ocupaciones en una buena oportunidad para contarlo y dejar de ser invisibles.

dissabte, de novembre 01, 2008

Les reinones contra la Reina

Moltes coses a dir sobre les "polèmiques" paraules de la reina Sofia (o ciutadana Sofia, si ens atenem a la nomenclatura progre que circula pel món) sobre el matrimoni homosexual, eutanàsia, avortament, etc etc, al llibre de la periodista Pilar Urbano

En primer lloc, reaccions: les reinones gays, lesbianes, transexuals, bisexuals, trisexuals, polisexuals i multisexuals han muntat en còlera contra el que consideren unes declaracions homòfobes, xenòfobes, antidemocràtiques i pràcticament nazis. Al seu parer (i al parer dels progres d'aquest país), la Casa Reial no pot efectuar declaracions d'aquest tipus, ni de les coses que pensen, vaja (i aleshores suposem que de cap tipus, no? Prohibim que els Reis parlin o s'expressin de res en absolut. Per exemple, s'ha acabat el tennis. Perquè, quan els Reis animen a Rafa Nadal en una final de tennis, ¿no poden sentir-se ofesos els milers súbdits seus que són i se senten fans de Roger Federer per aquesta clara presa de posició de la Casa Reial en un aspecte tan trascendent per l'estat d'ànim de l'espanyol mitjà? Un altre exemple: prou d'animar la selecció espanyola de futbol o de bàsquet, o d'elogiar Pau Gasol! Que passa amb els ciutadans de la Corona espanyola que paguen el sou als monarques i que se senten fans dels Boston Celtics? És un escàndol!!!! Respect per les minories!!!!!) Si seguissim la línea d'actuació d'aquests pirosexuals feixistes, que només creuen en la seva llibertat d'expressió, arribariem aquí, més o menys.

Segon, és el món al revés: avui es publiquen les reaccions dels polítics als diaris (per cert, els übersicaris sociates de El País no donen les reaccions de Zapatero en portada, només unes declaracions de la Reina encontra de Bush, esclar, jajajaja, és brillant; Público, el BOE, també opta pe defensar la Casa reial i atacar el PP): Resulta que el megaprogre ZP ara defensa la casa Reial, i la colla de la caverna pepera li retreu les declaracions. la qual cosa ens dóna una idea de què el tema de les conviccions, per a un polític és tan voluble com això: el PP renuncia al que pensen el 90% dels seus votants per tal de fer mal al govern, mentre el Gobierno renuncia als seus principis sectaris xiulant i passant la ma per l'esquena a la casa reial. Lamentable. Compañero Setapé, compañera Fernández de la Vogue: on són les vostres inamovibles conviccions, el respecte per les minories, la llibertat per tothom? Sortiran las locas Cerolo o Fernández Aguilar a defensar també el paper de la monarquia ara? Ens encantarà veure-ho. Fará l'amic Jordi Évole, ara que té un Ondas, un Salvados por el género o un Salvados por detrás? Home, si podem fer un Salvados por la Iglesia potser estaria bé també, no? Progres del món, sigueu vosaltres mateixos!

Tercer. I a tot això, quines han estat les declaracions de la Reina? Està en contra que els homosexuals s'ajuntin, i puguin estar al registre civil? No. Només està en contra que d'això se'n digui matrimoni. També li sembla ridícul el tema de les carrosses i l'Orgull Gai. Però això és respectable, i fins i tot defensable, quan aquestes coses es paguen de la butxaca de tots els contribuents. Quanta gent hi ha que li sembla ridícula la Cavalcada de Reis, els Tres Tombs o la processó del Corpus? I és perfectament respectable i ningú et diu xenòfob per dir això. del tema de l'avortament i l'eutanàsia, la Reina expressa una opinió personal que coincideix amb la de molta gent, com a mínim, la d'una àmplia minoria de ciutadans de l'Estat. I per bé que no sigui una opinió majoritària (que està per veure), s'ha de respectar. El que passa és que si algú opina, encara que sigui de manera delicada i respectuosa com en aquest cas ha fet la Reina (i ningú que llegeixi les "polèmiques" frases pot dir el contrari) i no agrada a aquest lobby cada cop més intolerant que formen els homosexuals, resulta que no pot parlar. Actituds com aquestes, als anys 30 i 40, les mantenien partits com la Falange a Espanya, l'NSDAP a Alemanya, el partit feixista italià o els ustatxes croates. Sí, sí que es bèstia dir això, però és cert. I molt inquietant. La reina ha dit el que pensen alguns (pocs o molts) ciutadans. I sense faltar al respecte. Ser normal, amics gays, inclou acceptar crítiques o desacords. I passar més desapercebuts i no ser tant notes. Als catòlics els foten molta més canya i callen més. Potser podríeu intercambiar experiències, a veure com es practica això del trágala. En sentit figurat, vull dir, eh? Ara no em sigueu malpensats.

dijous, de novembre 08, 2007

Rodríguez Embustero



Joan Maria Piqué a Singular Digital


L'Estat espanyol, a on estem tots lligats, té per president del seu govern un senyor que diu mentides. La dretota espanyola, encara amb "el pelo de la dehesa" i per civilitzar, l'ha batejat com "Rodríguez Embustero". Però no podrien dir-li si l'interessat no els haguès donat material abundant.

Primer va enganyar els catalans, amb aquell to solemne, assegurant que aprovaria l'Estatut que sortís del Parlament. Desprès va enganyar els bascos amb tot això d'ETA i el suposat procès de pau: els volia fer creure que els donaria alguna cosa, quan no estava disposat a canviar res. Mentretant va enganyar l'Artur Mas, que va cometre l'error de posar el seu capital en mans d'un senyor de qui ja tenia proves que no és ni amic de Sòcrates ni de la veritat. En tot moment enganya els socialistes catalans, i els seus vassalls que ara manen a ERC, amb els compromisos pressupostaris que desprès no es compleixen per enlloc. Es clar que, sentint la diputada socialista per Lleida Teresa Cunillera, justificant el seu govern amb tot el caos ferroviari, sembla que ja els va bé. També hi ha gent a qui li dona bo que la peguin.

En fi, n'hi ha moltes: el 2003 enfatitzava que "un Gobierno presidido por mi no tendrá ministros que se presenten de candidatos en las comunidades autónomas". Per exemple, José Montilla. Per exemple, Juan Fernando López Aguilar. O a la campanya electoral del 2004, quan va prometre que José Bono, amb la seva imatge de dur, seria el seu ministre de l'Interior. O quan va dir que informaria el Congrés de les negociacions amb ETA i es va limitar a fer una roda de premsa... a la seu del Congrès.

La darrera és la del TGV. Havia d'arribar el 21 de desembre, ja ho proclamaven les tanques publicitàries: "Aquí invierte el Estado". Desprès el nyap, l'immens desastre, les llargues cues de gent, que siguin moltes les matinades. El viatge a Ítaca és entre Gavà i Barcelona. Quan van suspendre les Rodalies ja sabien que no seria per quinze dies. Però van dir-ho, pel mateix motiu que als animals, quan eren a l'escorxador, se'ls feia una carícia. Ara ja sabem que com a mínim serà fins al 30 de novembre, i aquest senyor, Morlan, ja va deixant caure que no descarta una altra pròrroga al desembre. Ens han mentit un cop més. Potser sí que és "embustero", aquest Rodríguez.

Els diaris que es van ensanyar amb la impostora del World Trade Center, Tania Head, explicant cada dia que havia mentit, no dediquen el mateix tractament al senyor Rodríguez amb zeta. Forts amb els dèbils, dèbils amb els forts. La Tania, al capdavall, està malalta, no va fer mal a ningú i amb les seves fantasies no va guanyar un duro. El senyor Rodríguez, en canvi, ens en fa perdre molts amb la seva incompetència i falta de coratge. I Catalunya que no reacciona, mudes les cassoles. Potser perquè és un ecosistema que està construït sobre una mentida, el més gran autoengany: que podem ser membres de l'Estat espanyol en peu d'igualtat, i que hi podem incidir i modificar-lo sense renunciar al que som. Potser és que la gent no es vol despertar i trobar aquesta crua, dura realitat.

PD.- Pel que fa a la falta de coratge en política. Un diari ens informava que el govern central havia rebut amb "una media sonrisa irònica" la notícia del viatge de Sarkozy al Txad. La ironia, l'últim salvavides posmodern per anar sobrevivint en aquest món. Devia ser la mitja rialleta irònica que devien fer els tripulants segrestats i els seus familiars, abandonats pel seu govern tan progre. I la que devia fer Sarkozy desprès d'arremangar-se i treure les castanyes del foc al "presidente", tan irònic com poc sincer.

[Dijous, 8 de novembre de 2007]