No em toquin el Jazz

Entradeta d'un article de La Vanguardia de paper sobre Kind of Blue, disc que fa de divisor d'aigües del Jazz de postguerra:

ESTEBAN LINÉS - Barcelona
Eric Hobswam, el historiador británico combativo, insobornablemente izquierdista y con una edad ya provecta, ejerció durante bastantes años de crítico y analista de jazz bajo el seudónimo de Francis Newton. Materialista dialéctico convencido, sentenciaba en 1959 que "el jazz se ha convertido no sólo en el idioma básico de la música popular, sino en una forma de arte musical elaborado y sofisticado, con el doble objetivo de establecerse y rivalizar con el arte musical estandarizado del mundo occidental".

1. És Hobsbawm i no Hobswam.
2. "Insobornablemente izquierdista", "materialista dialéctico" = estalinista.
3. Què té a veure la "edad provecta" o el materialisme dialèctic de Hobsbawm amb el fet que exercís de crític de Jazz?
4. Per què citar Hobsbawm, un amateur, i no un professional de la crítica, encara que no sigui "insobornablemente izquierdista" o "materialista dialéctico"? Son aquestes les condicions que fan bo un crític de Jazz? O es per tirar-se'n una d'esnob tontoprogre?
5. Si ets progre, per a que el pugui agradar un estil musical nascut en el país capitalista per excel·lència necessites la crítica favorable d'un estalinista, encara que sigui un afeccionat i no tingui ni p idea del què diu. Oi que ho sembla?

Trobo a l'article errors de reportatge i d'edició difícils de justificar. El que em sembla més barroer afecta John Coltrane. "Coltrane falleció algo después", diu, com si desprès de Kind en Coltrane no hagués fet res. Va morir algo después, sí: el 1967, desprès de deixar una obra immensa des de tot punt de vista: 42 enregistraments oficials, entre ells Giant Steps, A Love Supreme o Ascension, tan influents com Kind. De fet, va gravar Steps immediatament desprès de fer la feina a Kind. I és gairebé tan clàssic un com altre.

En fi. Calia menys Hobsbawm i més treballar. Els lectors de La Vanguardia es mereixen més. Miles Davis, aquell sextet formidable, John Coltrane i Kind of Blue, també.

Pa sucat amb oli

M'escriu un bon amic periodista, el propassat 8 de juliol:

Un típic coreògraf argentí o de per allà acaba de dir a CatRàdio: "El romanticismo es el último tabú de la post-modernidad" i s'ha quedat tan ample.

I la periodista no li ha replicat: "escolti, pot traduir aquesta gilipollada a un idioma normal i deixi sisplau de vacil·lar l'audiència?"

Stop progressisme de pa sucat amb oli!!!

Sense que serveixi de precedent…

…un tòtem de la progresía, Vicente Molina Foix, l'encerta a El País d'avui:


El pequeño aunque vistoso incidente, hace unas semanas, del chico y la señora que no querían llamar por su nombre catalán a Carod-Rovira no revestiría mayor importancia si no fuera el exponente de un totalitarismo mental aún muy incrustado en amplias capas de nuestra población, por lo que se vio en el plató de TVE y se oye en las calles no toda anciana y nostálgica de Franco. Estas personas, una con peor intención que otra, me parece, decían José Luis a Josep-Lluís, pero naturalmente se sentirían ridículas llamando a la actriz de Los otros Nicolasa Kidman, Miguela Pfeiffer a la renacida estrella de Hollywood, Judas Ley al galán británico Jude Law, por no hablar de los clásicos: nadie que yo conozca ha llorado la muerte de Miguel Ángel Antonioni, ni es frecuente, fuera de algún vetusto, referirse a Guillermo Shakespeare, a las tragedias en verso de Juan Raíz o a Enrique Jaime como autor de Retrato de una dama. La horterada rancia, el sectarismo y la grosería de esos individuos que se negaban a llamar a alguien por el nombre de plena vigencia y legitimidad que ha elegido les exponía crudamente a ellos; en el nombre comienza el territorio privado donde toda vulneración o cortapisa es agresiva.

Aportació al mite MPO

Joan Foguet, al seu blog, el dijous, 8 de novembre de 2007:

No faré una valoració d'aquesta important periodista. Potser perquè no disposo de prou lèxic com en Salvador. Però sí vull afegir una petita anècdota per sumar color als comentaris fets en l'edició anterior.

Anava jo en autobús a trobar-me amb la Silvia. I vaig decidir posar la ràdio, la del mòbil, per escoltar música, com quasi sempre. No sé ben bé per què tenia connectada la Cadena SER -probablement perquè havia escoltat alguna retransmissió futbolística- i em va aparèixer una espècie de magazine informatiu de vespre. Tractaven del caos de rodalies. D'això ja fa dues setmanes ben bones.

Enmig de tota quanta tonteria van donar entrada a l'ínclita Milagros Pérez Oliva -que per d'altra banda té una dilatada trajectoria periodística- i va apuntar que la paraula crisi en xinès té dos significats. Un de negatiu i un de positiu, que vol dir oportunitat. La periodista instava als catalans a prendre tot aquest desgavell com una oportunitat per millorar.

Mentre m'aguantava el riure, el conductor de l'espai de Ràdio Barcelona intentava rebaixar una mica la situació tractant de desviar l'objectiu i fent esment de que la situació actual -eren els primers dies dels autobusos a plaça Espanya- era caòtica Pérez Oliva es va convertir en el teló d'acer.

La defensa de l'administració va ser completa. Ni per un sol resquici. Com una roca a favor del govern i dels governs municipals. Però la cosa va rebentar ja dintre del meu servei quan vaig sentir que la periodista va demanar que es posessin uns ferrys entre Gavà o Vilanova i Barcelona.

Estupefacte el locutor de la SER, ja per tancar, li va dir irònic que potser això no fóra bo quan hi hagués mala mar i Pérez Oliva, sense mostrar cap emoció en la veu, va subratllar que "a prop de la costa la mala mar no es nota".

No hi ha res com tenir sempre la raó.

Retòrica de l'extermini

Salvador Sostres, aquí, el 8 de novembre:

Milagros Pérez Oliva. És aquesta dona d’El País. Hi ha una Catalunya Milagros. El català que es nota que l’ha après perquè no tenia més remei però el parla amb fàstic, les vocals neutres que resten indescobertes encara: no em diguis que a l’escola no te l’ensenyaren, perquè tampoc t’ensenyaren Mao i mira quines tonteries dius ara. La pantomima de l’objectivitat que amaga sempre la mateixa propaganda, tots els tòpics al vent de les idees que fracassaren. Milagros Pérez Oliva. Appàratxik total, aquest tipus de gent que posa la bellesa d’uniforme i que fa desfilar el pensament com si fos un escamot de presoners. Aquest odi brutal que sempre ha destil·lat El País contra la nació. Aquesta sininstra maquinària. Aquesta esquerra que ha devastat Catalunya amb mentides i xantatges: el mite de la mà d’obra andalusa i el pretext cosmopolita per a ridiculitzar-nos. L’altre dia a l’Àgora deia que els catalans havíem de triar entre la política social de Zapatero o la bèstia negra dels governs del PP. Al món en general, quan sentis que et parlen de política social, has de saber segur que et volen enganyar. Tota política és social, i els suposats gestos de l’esquerra només afavoreixen la propaganda que encabat gent com la dona Milagros en fan: però deixen les coses igual que estaven, i sovint pitjor; molt més deficitàries. Si algú et parla de política social a Catalunya, sàpigues segur que al davant no només hi tens un que vol enganyar-te, sinó un miserable amb totes les lletres de la paraula. Els de la política social a Catalunya són els que van intentar posar Pujol a la presó o que ens empasséssim la LOAPA, els que ara diuen que amb això del TGV en fem un gra massa de tant queixar-nos. El País, El Periódico. La Catalunya social: o sigui, la deficitària; o sigui, Espanya. Hi ha una voluntat d’exterminar-nos implacable, perfectament sistematitzada. Milagros.