És Veneçuela la Nova Cuba?

No escarmenten mai. Esclar, sempre ténen raó. Llegeixin aquesta notícia que elpais.com repica de l'Agencia Efe. Pobre Chomsky. Ni es recorden que és important per la seva gramàtica generativa i no pel seu progressisme tronat. Si un volgués escriure un sainet còmic sobre els progres aquí té una escena sensacional:

"Chávez construye un mundo diferente y posible"
El prestigioso intelectual estadounidense Noam Chomsky se deja seducir por el presidente venezolano en Caracas
EFE, Caracas, 25/08/2009
El presidente venezolano, Hugo Chávez, ha sumado hoy un nuevo aliado al socialismo del siglo XXI que defiende para su país y para el resto de Latinoamérica: el pensador estadounidense Noam Chomsky. "Es uno de los intelectuales que más ha abonado en la lucha contra la hegemonía de la elite que gobierna en EE UU", ha dicho Chávez de su invitado al recibirlo en Caracas.
"Te doy la más calurosa bienvenida (...) ya era hora que nos visitaras y que el pueblo venezolano te viera y oyera directamente", ha dicho Chávez al también lingüista estadounidense, a las puertas del palacio presidencial de Miraflores.
El jefe de Estado venezolano se ha confesado un profundo admirador de la trayectoria y obra de Chomsky, del que ha dicho que "siempre" lleva consigo "no uno sino varios" de sus libros. Profesor emérito de la Massachusetts Institute of Technology" (MIT) de Estados Unidos, Chomsky es uno de los intelectuales estadounidenses más conocidos y mejor valorados fuera de su país.
Chávez le ha deseado larga vida para que así "siga produciendo esa ideas maravillosas que son nutrientes contra los que luchamos contra la hegemonía imperial y el modelo capitalista, que es una verdadera amenaza contra la especie humana".
Chomsky, por su parte, ha agradecido las "amables y generosas palabras" de Chávez, al que ha atribuido todo el mérito de "ver en Venezuela como se está construyendo ese otro mundo posible y ver a uno de los hombres que ha inspirado esta situación" de cambio.
"Hablar de la paz es, de alguna manera, fácil (...) lo difícil es crear un nuevo mundo, un mundo diferente", ha dicho el estadouniense, que horas antes, durante una conferencia en Caracas, ha arremetido duramente contra "la mentalidad imperial" de Washington, y ha acusado a la primer potencia del mundo de "exacerbar las tensiones en los países latinoamericanos".
Anteriormente, ayudaba a golpes de Estado o intervenciones militares: esta capacidad ha disminuido, pero no ha desaparecido", ha advertido el autor del del libro Hegemonía o supervivencia. La estrategia imperialista de Estados Unidos.

Genial, Empar

A la seva columna de l'Avui, diu Empar Moliner:

Suposem que el metge té raó, i que una malaltia com un càncer és el mateix que una malaltia com la transsexualitat i que s’hauria de canviar la llei perquè els menors es poguessin fer operacions de canvi de sexe. Un nen de 14 anys, per exemple. […]

I un cop sigui una dona de fet –perquè ja ho era, com diem– gràcies al fet que ha pogut decidir lliurement operar-se, si es vol posar un pírcing al mugró d’un d’aquests pits que haurà pogut triar, haurà de demanar permís als pares, perquè per posar-te un pírcing has de demanar permís als pares si ets menor.

I malgrat que hagi pogut triar convertir-se en una dona físicament (perquè mentalment ja ho era) no podrà anar a celebrar-ho a una discoteca, per exemple ballant. Els menors d’edat no poden entrar a les discoteques.

Em costa molt deixar de pensar que el metge que defensa això de legalitzar el canvi de sexe no s'estigui muntant un negoci espectacular. Si ho legalitzen, diu el mal pensament, es farà milionari en menys de cinc anys gràcies a la seva clínica privada. Però això és un judici d'intencions i no s'hi val.

No em toquin el Jazz

Entradeta d'un article de La Vanguardia de paper sobre Kind of Blue, disc que fa de divisor d'aigües del Jazz de postguerra:

ESTEBAN LINÉS - Barcelona
Eric Hobswam, el historiador británico combativo, insobornablemente izquierdista y con una edad ya provecta, ejerció durante bastantes años de crítico y analista de jazz bajo el seudónimo de Francis Newton. Materialista dialéctico convencido, sentenciaba en 1959 que "el jazz se ha convertido no sólo en el idioma básico de la música popular, sino en una forma de arte musical elaborado y sofisticado, con el doble objetivo de establecerse y rivalizar con el arte musical estandarizado del mundo occidental".

1. És Hobsbawm i no Hobswam.
2. "Insobornablemente izquierdista", "materialista dialéctico" = estalinista.
3. Què té a veure la "edad provecta" o el materialisme dialèctic de Hobsbawm amb el fet que exercís de crític de Jazz?
4. Per què citar Hobsbawm, un amateur, i no un professional de la crítica, encara que no sigui "insobornablemente izquierdista" o "materialista dialéctico"? Son aquestes les condicions que fan bo un crític de Jazz? O es per tirar-se'n una d'esnob tontoprogre?
5. Si ets progre, per a que el pugui agradar un estil musical nascut en el país capitalista per excel·lència necessites la crítica favorable d'un estalinista, encara que sigui un afeccionat i no tingui ni p idea del què diu. Oi que ho sembla?

Trobo a l'article errors de reportatge i d'edició difícils de justificar. El que em sembla més barroer afecta John Coltrane. "Coltrane falleció algo después", diu, com si desprès de Kind en Coltrane no hagués fet res. Va morir algo después, sí: el 1967, desprès de deixar una obra immensa des de tot punt de vista: 42 enregistraments oficials, entre ells Giant Steps, A Love Supreme o Ascension, tan influents com Kind. De fet, va gravar Steps immediatament desprès de fer la feina a Kind. I és gairebé tan clàssic un com altre.

En fi. Calia menys Hobsbawm i més treballar. Els lectors de La Vanguardia es mereixen més. Miles Davis, aquell sextet formidable, John Coltrane i Kind of Blue, també.

Vicent Ferrer

Salvador Sostres a l'Avui d'avui, parla de la mort de Vicent Ferrer a l'India i fa baixar als progres del seu èxtasi:

[…] Em quedo amb la tanta gent que treballa dia i nit i en silenci i en l'anonimat. Hi ha també la feina feta, esclar. Tantes persones agraïdes i fins i tot salvades per aquesta feina, esclar. Però d'herois n'hi ha pertot. Hi ha mares i pares i fills que s'ocupen dels seus pares malalts. Empresaris que creen riquesa, escriptors que ens fan sentir millor, poetes, metges, farmacèutics, cantants. La solidaritat transoceànica és un hit que se t'enganxa i en canvi l'heroïcitat local i desconnectada no surt en cap llista d'èxits ni té publicitat. La bondat no té graus ni és acumulable com les ofertes o els punts Movistar. Tens la teva vida i el sentit que decideixes donar-li. Criar els teus fills i educar-los amb els valors adequats no té menys mèrit que péixer nens llunyans, fosquets i desgraciats. No hi veig mares, a la portada dels diaris, ni àvies, ni els milers d'empresaris que hi deixen la pell treballant per poder alimentar les moltes famílies que depenen d'aquesta prosperitat. No hi veig tampoc les tantíssimes monges missioneres que sense cridar cap atenció fan amb la seva feina sorda però incommensurable que el món pugui encara dir-se món: potser perquè hi ha podis de glòria que no són a l'abast de qui no hagi renegat de l'Església. El bé no és quantitatiu, ni tan sols una causa ni depèn de la distància o l'excepcionalitat. He vist com la generositat fuig sempre de l'espectacle i té textura aspra i el volum apagat. En quina fotografia, la teva mare? Quin gran premi internacional? Quin funeral d'Estat? El bé és un assumpte seriós. Sol bategar en silenci, sota formes ben vulgars, lluny dels focus, del reconeixement, dels titulars.

Hem d'estar contents que del nostre país en surti gent com en Ferrer i també com la que, molt al punt, en parla en Sostres. És ben generós el meu país.

Els de Directe!Cat han fet un excel·lent editorial sobre la fira del funeral entre el Estado espanyol i la Generalitat. Citen un post anònim:

"(…) Espanya utilitza la Fundación Vicente Ferrer en clau clarament política, i espanyolitza un model de cooperació que ells han estat incapaços de dur a terme".
Totalment d'acord amb les seves paraules i aquesta persona acabava dient, "No puc estar callada davant tanta hipocresia, li agraeixo a Vicente Ferrer la seva dedicació als més humils, però demano respecte per aquells pobles i cultures que encara patim l’opressió dels estats nació".

A en Vicent Ferrer l'han utilitzat amb molta mala fe per fer-nos empassar que l'esglèsia catòlica degrada l'acció solidària o com n'hi vulguin dir. Ho explicava ahir a l'Avui en Xavier Roig, que és soci de la fundació de Ferrer:

Tot volent aprofitar que va abandonar la Companyia de Jesús, els entrevistadors s'entossudien a fer que el senyor Ferrer renegués del Papa, que assegurés que l'avortament ha de ser lliure i gratuït... o que afirmés que la causa de la pobresa mundial és culpa de l'Occident colonial. Però mai ho va fer.

I apuntant a La Vanguardia, que sistemàticament anomena "cooperante" a Vicent Ferrer, i sembla que amb mala bava –perquè no caldria–, rebla el clau amb geni:

no va ser un cooperant. El senyor Ferrer fou un emprenedor. Ell i la seva muller […] van crear una empresa que dóna beneficis -uns beneficis que es dediquen a ajudar els més pobres d'Anantapur-. No estem davant d'una ONG d'estètica catalana: és a dir, grupet de gent subvencionat, que algú suposa benintencionat, de solidaritat universal i sovint profundament ineficaç. La Fundació Vicente Ferrer és una altra cosa. És una organització que el matrimoni Ferrer i els seus empleats han convertit en una eficaç maquinària. Jo sé que, si es tracta d'ajudar determinades persones molt allunyades del meu país, els meus diners no tenen un destí millor. Sempre he pensat que la gent pobra necessita eficàcia, no pas voluntaris abillats amb mocadors palestins.

Per això, Salvador, no cal apurar-se: els progres que ara diuen que se'ls apareix Vicent Ferrer dia sí dia no l'arraconaran immediatament, tal i com fan amb aquests pares, mares, empresaris i monges de què parles. Perquè ja no els serveix per al què volien, que és justificar la seva consciència equiparant-se amb ell, castigar a l'esglèsia catòlica i donar carnets de ciutadans i ciutadanes bons i bones i dolents i dolentes.

L'avortament, aquests dies

José Luis Barreiro Rivas, a La Voz de Galicia:

Dentro de cincuenta años, cuando los procedimientos que evitan el embarazo hayan progresado, el aborto legal y masivo será tenido por una barbaridad, cuya práctica solo era posible gracias a las perífrasis que mitigaban su cruenta realidad. Y el juicio que tendrán de nosotros no será mejor que el que nos merecen los músicos del Renacimiento que fabricaban excelentes cantantes, o vigilantes del serrallo, mediante la castración -otrora legal y aceptada- de los niños.

Para hablar y legislar sobre el aborto siempre usamos circunloquios que nos permiten mantener la ficción de que puede haber embarazo sin vida, y de que la interrupción temprana de ese embarazo no atenta contra nada. Pero el aborto, en su descripción clínica, no es más que matar algo vivo que, de seguir su curso natural, se llamaría Manolito o Lucía. Y no debemos de engañarnos. Porque, por muy chulos y solemnes que se pongan los expertos, es evidente que si se limita el aborto libre a las 12 semanas, y no a las 24, solo es porque nadie quiere ver algo parecido a un niño en el cubo de los desechos.

Tampoco hace falta ser biólogo para saber que, salvo que se crea en un alma infundida por Dios con posterioridad a la fecundación del óvulo, nadie puede sostener que en un momento cualquiera del embarazo se produce un salto cualitativo que distingue radicalmente la naturaleza anterior de la posterior. Por eso Aído y Soria quieren que, en vez de hablar del aborto, hablemos solo de su regulación. «El aborto -dicen- ya está en nuestra legislación». Y, acogiéndose después a una aterradora moral de circunstancias, dan por sentado que la amplia práctica abortiva de las sociedades occidentales convalida y justifica aquello de lo que no se quiere hablar.

Si yo fuese político no sabría solucionar el dilema que presenta la coexistencia de la demanda constatada de una nueva ley de plazos con la conciencia personal que me obliga a decir lo que creo y actuar en consecuencia. Pero sé que esa ignorancia -o esa cobardía que me impide prometer que yo no haría lo mismo que hace Soria- en modo alguno me exime del deber de confesar mi adhesión a una Iglesia que, a pesar de tenerme tan disgustado por sus formas y agendas, y por la confusión que exhibe entre lo banal -el condón, la píldora y la educación para la ciudadanía- y lo importante -la paz, la igualdad y la libertad democrática-, mantiene erguida su voz y su doctrina en defensa de la vida y sus procesos. Porque el hecho de que la humanidad no haya conseguido erradicar del mundo el hambre, la guerra, la tiranía y los abortos, y conviva con ellos dulce y legalmente, no quiere decir que estemos libres de la exigencia moral que interpela nuestras conciencias”.