Retòrica de l'extermini

Salvador Sostres, aquí, el 8 de novembre:

Milagros Pérez Oliva. És aquesta dona d’El País. Hi ha una Catalunya Milagros. El català que es nota que l’ha après perquè no tenia més remei però el parla amb fàstic, les vocals neutres que resten indescobertes encara: no em diguis que a l’escola no te l’ensenyaren, perquè tampoc t’ensenyaren Mao i mira quines tonteries dius ara. La pantomima de l’objectivitat que amaga sempre la mateixa propaganda, tots els tòpics al vent de les idees que fracassaren. Milagros Pérez Oliva. Appàratxik total, aquest tipus de gent que posa la bellesa d’uniforme i que fa desfilar el pensament com si fos un escamot de presoners. Aquest odi brutal que sempre ha destil·lat El País contra la nació. Aquesta sininstra maquinària. Aquesta esquerra que ha devastat Catalunya amb mentides i xantatges: el mite de la mà d’obra andalusa i el pretext cosmopolita per a ridiculitzar-nos. L’altre dia a l’Àgora deia que els catalans havíem de triar entre la política social de Zapatero o la bèstia negra dels governs del PP. Al món en general, quan sentis que et parlen de política social, has de saber segur que et volen enganyar. Tota política és social, i els suposats gestos de l’esquerra només afavoreixen la propaganda que encabat gent com la dona Milagros en fan: però deixen les coses igual que estaven, i sovint pitjor; molt més deficitàries. Si algú et parla de política social a Catalunya, sàpigues segur que al davant no només hi tens un que vol enganyar-te, sinó un miserable amb totes les lletres de la paraula. Els de la política social a Catalunya són els que van intentar posar Pujol a la presó o que ens empasséssim la LOAPA, els que ara diuen que amb això del TGV en fem un gra massa de tant queixar-nos. El País, El Periódico. La Catalunya social: o sigui, la deficitària; o sigui, Espanya. Hi ha una voluntat d’exterminar-nos implacable, perfectament sistematitzada. Milagros.