No em toquin el Jazz

Entradeta d'un article de La Vanguardia de paper sobre Kind of Blue, disc que fa de divisor d'aigües del Jazz de postguerra:

ESTEBAN LINÉS - Barcelona
Eric Hobswam, el historiador británico combativo, insobornablemente izquierdista y con una edad ya provecta, ejerció durante bastantes años de crítico y analista de jazz bajo el seudónimo de Francis Newton. Materialista dialéctico convencido, sentenciaba en 1959 que "el jazz se ha convertido no sólo en el idioma básico de la música popular, sino en una forma de arte musical elaborado y sofisticado, con el doble objetivo de establecerse y rivalizar con el arte musical estandarizado del mundo occidental".

1. És Hobsbawm i no Hobswam.
2. "Insobornablemente izquierdista", "materialista dialéctico" = estalinista.
3. Què té a veure la "edad provecta" o el materialisme dialèctic de Hobsbawm amb el fet que exercís de crític de Jazz?
4. Per què citar Hobsbawm, un amateur, i no un professional de la crítica, encara que no sigui "insobornablemente izquierdista" o "materialista dialéctico"? Son aquestes les condicions que fan bo un crític de Jazz? O es per tirar-se'n una d'esnob tontoprogre?
5. Si ets progre, per a que el pugui agradar un estil musical nascut en el país capitalista per excel·lència necessites la crítica favorable d'un estalinista, encara que sigui un afeccionat i no tingui ni p idea del què diu. Oi que ho sembla?

Trobo a l'article errors de reportatge i d'edició difícils de justificar. El que em sembla més barroer afecta John Coltrane. "Coltrane falleció algo después", diu, com si desprès de Kind en Coltrane no hagués fet res. Va morir algo después, sí: el 1967, desprès de deixar una obra immensa des de tot punt de vista: 42 enregistraments oficials, entre ells Giant Steps, A Love Supreme o Ascension, tan influents com Kind. De fet, va gravar Steps immediatament desprès de fer la feina a Kind. I és gairebé tan clàssic un com altre.

En fi. Calia menys Hobsbawm i més treballar. Els lectors de La Vanguardia es mereixen més. Miles Davis, aquell sextet formidable, John Coltrane i Kind of Blue, també.

Vicent Ferrer

Salvador Sostres a l'Avui d'avui, parla de la mort de Vicent Ferrer a l'India i fa baixar als progres del seu èxtasi:

[…] Em quedo amb la tanta gent que treballa dia i nit i en silenci i en l'anonimat. Hi ha també la feina feta, esclar. Tantes persones agraïdes i fins i tot salvades per aquesta feina, esclar. Però d'herois n'hi ha pertot. Hi ha mares i pares i fills que s'ocupen dels seus pares malalts. Empresaris que creen riquesa, escriptors que ens fan sentir millor, poetes, metges, farmacèutics, cantants. La solidaritat transoceànica és un hit que se t'enganxa i en canvi l'heroïcitat local i desconnectada no surt en cap llista d'èxits ni té publicitat. La bondat no té graus ni és acumulable com les ofertes o els punts Movistar. Tens la teva vida i el sentit que decideixes donar-li. Criar els teus fills i educar-los amb els valors adequats no té menys mèrit que péixer nens llunyans, fosquets i desgraciats. No hi veig mares, a la portada dels diaris, ni àvies, ni els milers d'empresaris que hi deixen la pell treballant per poder alimentar les moltes famílies que depenen d'aquesta prosperitat. No hi veig tampoc les tantíssimes monges missioneres que sense cridar cap atenció fan amb la seva feina sorda però incommensurable que el món pugui encara dir-se món: potser perquè hi ha podis de glòria que no són a l'abast de qui no hagi renegat de l'Església. El bé no és quantitatiu, ni tan sols una causa ni depèn de la distància o l'excepcionalitat. He vist com la generositat fuig sempre de l'espectacle i té textura aspra i el volum apagat. En quina fotografia, la teva mare? Quin gran premi internacional? Quin funeral d'Estat? El bé és un assumpte seriós. Sol bategar en silenci, sota formes ben vulgars, lluny dels focus, del reconeixement, dels titulars.

Hem d'estar contents que del nostre país en surti gent com en Ferrer i també com la que, molt al punt, en parla en Sostres. És ben generós el meu país.

Els de Directe!Cat han fet un excel·lent editorial sobre la fira del funeral entre el Estado espanyol i la Generalitat. Citen un post anònim:

"(…) Espanya utilitza la Fundación Vicente Ferrer en clau clarament política, i espanyolitza un model de cooperació que ells han estat incapaços de dur a terme".
Totalment d'acord amb les seves paraules i aquesta persona acabava dient, "No puc estar callada davant tanta hipocresia, li agraeixo a Vicente Ferrer la seva dedicació als més humils, però demano respecte per aquells pobles i cultures que encara patim l’opressió dels estats nació".

A en Vicent Ferrer l'han utilitzat amb molta mala fe per fer-nos empassar que l'esglèsia catòlica degrada l'acció solidària o com n'hi vulguin dir. Ho explicava ahir a l'Avui en Xavier Roig, que és soci de la fundació de Ferrer:

Tot volent aprofitar que va abandonar la Companyia de Jesús, els entrevistadors s'entossudien a fer que el senyor Ferrer renegués del Papa, que assegurés que l'avortament ha de ser lliure i gratuït... o que afirmés que la causa de la pobresa mundial és culpa de l'Occident colonial. Però mai ho va fer.

I apuntant a La Vanguardia, que sistemàticament anomena "cooperante" a Vicent Ferrer, i sembla que amb mala bava –perquè no caldria–, rebla el clau amb geni:

no va ser un cooperant. El senyor Ferrer fou un emprenedor. Ell i la seva muller […] van crear una empresa que dóna beneficis -uns beneficis que es dediquen a ajudar els més pobres d'Anantapur-. No estem davant d'una ONG d'estètica catalana: és a dir, grupet de gent subvencionat, que algú suposa benintencionat, de solidaritat universal i sovint profundament ineficaç. La Fundació Vicente Ferrer és una altra cosa. És una organització que el matrimoni Ferrer i els seus empleats han convertit en una eficaç maquinària. Jo sé que, si es tracta d'ajudar determinades persones molt allunyades del meu país, els meus diners no tenen un destí millor. Sempre he pensat que la gent pobra necessita eficàcia, no pas voluntaris abillats amb mocadors palestins.

Per això, Salvador, no cal apurar-se: els progres que ara diuen que se'ls apareix Vicent Ferrer dia sí dia no l'arraconaran immediatament, tal i com fan amb aquests pares, mares, empresaris i monges de què parles. Perquè ja no els serveix per al què volien, que és justificar la seva consciència equiparant-se amb ell, castigar a l'esglèsia catòlica i donar carnets de ciutadans i ciutadanes bons i bones i dolents i dolentes.

PILAR RAHOLA, TAMBÉ BRILLANT

Segueix la brillantor intel·lectual a les pàgines de La Vanguardia d'avui. Aquest cop la bufetada al progressisme ve de la ploma de la Pilar Rahola. Aquest cop sobre la polèmica del crucifix en una escola de Valladolid. La llibertat de pensament està mal vista avui en dia, ja es veu.

El crucifijo
Pilar Rahola

Ante las realidades complejas, lo más difícil es superar el maniqueísmo. Instalados en el cómodo rincón de nuestras familias ideológicas, tendemos a matar el debate en aras de no deconstruir nuestras construcciones dogmáticas. En función del color de las gafas de cada cual, el mundo se ve azul o rojo, y toda la variedad cromática que escape a esa dualidad inflexible, tiende a ser sospechosa. Escribió una vez Rosa Montero que "un pensamiento libre es un territorio hostil y solitario", y ahí estamos, intentando no militar en la libertad de pensamiento, porque da miedo la vida a la intemperie. Miren ustedes el absurdo debate sobre el crucifijo de una escuela de Valladolid. Y digo absurdo porque el crucifijo debía formar parte del paisaje añejo de la escuela, tanto que quizás hasta era invisible.

Así lo consideró el propio consejo escolar de la escuela Macías Picavea, pero ello no fue óbice para que una asociación anticlerical, la Asociación Cultural Escuela Laica de Valladolid, llevara el tema a los tribunales y finalmente haya conseguido una sentencia favorable. Como es sabido, el tribunal ha considerado que la decisión del consejo escolar vulnera el artículo 14 de la Constitución, que consagra la igualdad entre todos los españoles, y el 16, que garantiza la libertad religiosa. Y, en consecuencia, exige la retirada de todos los símbolos religiosos en la escuela.

A partir de aquí, las dos Españas machadianas, que tienen una cansina tendencia a resucitar, se han batido en duelo sobre el relativismo moral de unos y el bajo palio de los otros. Y el "tú más" se ha vuelto a instalar en el debate ciudadano. Sin embargo, ¿es tan simple? ¿Se trata exclusivamente de que unos son muy carcas y los otros muy rojos, y viceversa? ¿Es uno más progre porque pide la retirada de los símbolos, y el otro más ultra si pide su mantenimiento? Más aún, ¿se puede mantener una posición intermedia y no morir en el intento? De hecho, como diría Josep Cuní, ¿podemos atrevernos a formular preguntas fuera de guión? Porque hay temas en los que las posiciones están tan rotundamente balanceadas, que incluso hacerse preguntas es un anatema.

Y sin embargo, preguntas, haberlas, haylas. De entrada, no acabo de entender que un crucifijo sea un terrible signo de intolerancia, y un pañuelo en la cabeza de una niña musulmana sea una demostración de tolerancia. ¿Cómo pueden sostener los adalides de la multiculturalidad que la tolerancia hacia otras religiones no sirve para la religión católica? Me responderán que no es lo mismo usar un símbolo religioso de forma individual, que hacerlo como referente colectivo. Cierto. Pero tampoco es lo mismo una sociedad que lleva dos mil años siendo católica, y que rebosa de simbología cristiana por todos lados, que otras religiones recién llegadas. Y la inquina contra todo lo católico se respira, precisamente, en ambientes que están encantados con celebrar cualquier festividad islámica, porque resulta muy progre-sostenible. Recuerdo el titular de la entrevista que le hice a Duran i Lleida durante la campaña electoral: "La izquierda saca pecho ante la Iglesia pero pierde el culo con el Ramadán". Pero, además, es curioso que pique tanto un crucifijo en una escuela, donde la mayoría de padres han considerado que no era ningún problema, y resulte lógico que los ministros de un gobierno prometan su cargo ante ese mismo crucifijo. Algo no cuadra. Además, si el problema es la simbología religiosa, ¿hasta dónde estamos dispuestos a llegar?

Por ejemplo, ¿cambiaremos los nombres católicos de las calles? ¿Verge de Montserrat pasará a llamarse Avenida de la Moreneta multicultural? Y los nombres católicos de los colegios, ¿tendrán que ser abolidos? Sinceramente, creo que la escuela pública tiene que ser el lugar común de todos, con independencia de su fe religiosa, pero hay un abismo enorme entre garantizar dicha pluralidad, y llegar al detalle obsesivo. Y, sobre todo, no se puede judicializar este tipo de decisiones que tendrían que ser tomadas por la comunidad del propio centro. En todo caso, la asociación que ha llevado el tema a los tribunales no está exenta de motivos políticos.

La cuestión, además, abre otra arista, que ayer mismo planteaba Joan Julibert en Els matins de TV3. Queda claro que no se puede adoctrinar religiosamente en una escuela pública. Sin embargo, ¿se puede adoctrinar políticamente? Y la pregunta es pertinente porque los antecedentes son muchos. ¿Recuerdan el no a la OTAN, que se convirtió en tema de redacción de los niños, en decenas de escuelas de la época? ¿Y el no a la guerra, planteado incluso en las clases de primaria? Y en estos días de huelgas preventivas contra una ley de Educación que aún no está aprobada, ¿no hay adoctrinamiento de los alumnos contra dicha ley? Pues miren ustedes las manifestaciones. Claro que cuando se adoctrina en nombre del progresismo, se le llama educación. En fin. Y todo ello pasa en una escuela que lleva el nombre del gran regenerador educativo Macías Picavea. Sinceramente no creo que se merezca una polémica de tan bajo techo. Porque si el problema de la educación en España es un crucifijo, estamos salvados.

SALVADOR CARDÚS, BRILLANT

Brillant aportació de Salvador Cardús avui a La Vanguardia. Prou de neandertalisme, d'estalinisme mental, de fills de papà progretes que han viscut tota la vida amb l'esquena dreta. Feixistes, en definitiva.

La universidad invisible
Salvador Cardús i Ros

Son las nueve de la mañana del lunes 17 de noviembre y van llegando los estudiantes - aunque nadie les pide ninguna identificación y hay pocas caras conocidas-de distintas universidades para llevar a cabo la anunciada ocupación de la facultad de Ciencias Políticas y Sociología. Estábamos avisados desde el día 13 por un correo electrónico enviado por la "Assemblea de Polítiques i Sociologia", en la que se nos informaba de su decisión unilateral de sustituir las clases por "espacios de debate, charlas y otras actividades" y comunicaban, ya autoproclamados como jefes de la institución, que "la facultad estará abierta con normalidad". Su normalidad, claro. Están bien organizados. Tapan con nuevos rótulos que llevan ya preparados los propios de las aulas: Menjador,Dormitori 1,Dormitori 2...Tienen previsto el servicio de cocina, con los enseres correspondientes. Llegan con sacos de dormir y mochilas. Se apropian del espacio público para convertirlo en su casa y establecen controles en la entrada de los pasillos. Filman la ocupación y fotografían a los que se resisten a abandonar su actividad docente y discente. La ocupación se ha realizado en contra de la voluntad de la mayoría abrumadora de los estudiantes de la facultad yde los profesores a los que no se ha consultado nada. Y por primera vez en los casi treinta años que llevo en la universidad, y a la vista de la resistencia activa de los estudiantes que quieren ejercer su derecho de estudiar, llego a temer que pueda producirse algún choque entre ellos con violencia física. La coacción verbal y gestual ha sido norma desde el primer momento, aunque es cierto que esta vez vigilan los límites de esta. Por parte de las autoridades se les han ofrecido espacios para sus debates y charlas con el objeto de evitar que se pierdan clases, oferta que no toman en consideración: quieren imponer la interrupción de la actividad normal a la mayoría, y lo consiguen en buena manera. Autoritarios, caprichosos, se trata de una minoría bien dirigida por una élite iluminada entrenada en las técnicas de ocupación, incluida la de conseguir un desmesurado protagonismo mediático. Los ocupantes cuentan, por una parte, con la participación de un grupo de entusiastas ilusos, educados en un antiinstitucionalismo que los hace inconscientes a la manipulación populista y les impide comprender que la democracia necesita reglas formales. Por otra parte, suman un número indeterminado de parásitos que se apuntan a todas las fiestas menos a la del saber. Practican un aristocratismo - compartido con una pequeña parte del profesorado-que les permite imaginar una universidad fuera del sistema, sin obligaciones con el mercado de trabajo, ni con las necesidades de la economía nacional o internacional ni con el ciudadano que, con sus impuestos, les paga los estudios. Exigen diálogo, pero no atienden a razones. Paradójicamente, recurren a las garantías que les ofrece la institución siempre que les favorezcan, y por ello no es extraño que sean exasperantemente reglamentistas. Cuando el miércoles, con mis estudiantes, quisimos tener la clase en nuestra aula habitual - a aquella hora, un "dormitorio" vacío-,nos echaron con malas maneras porque era "su" territorio ocupado, de uso exclusivo. La institución académica, por su parte, titubea. Una larga historia de actitudes condescendientes ante este tipo de conductas ha permitido muchas confusiones y son un mal punto de partida para poner las cosas en su lugar. Tampoco ayuda la administración universitaria, que huye del conflicto abierto como gato escaldado, y aconseja a la institución universitaria una prudencia cobarde y una tolerancia perversa ante el abuso, no sea que vaya a crecer el problema: se dialoga paciente - e inútilmente-con el ocupante y se dejan desamparados los derechos de la mayoría. Además, la autoridad universitaria no consigue, o no quiere, o no sabe, tener voz propia en el conflicto. Sólo existe la versión del ocupante. Los medios no muestran interés en preguntar a los que quieren ejercer su derecho al estudio. La universidad no comunica su punto de vista ni su decisión, posiblemente porque no la tiene tomada, pendiente del desarrollo de los acontecimientos y confiando en que la situación se resuelva sola, por cansancio, aunque sea a costa de la erosión de su propia autoridad y prestigio público. No debe sorprender que luego nuestra universidad sea objeto de análisis crueles e injustos. Pero no se dejen engañar por lo que les muestran. Detrás de los que usurpan la voz de los universitarios, más allá de los gobiernos timoratos o de la indecisión institucional, existe una universidad que trabaja con seriedad, que aspira a ser europea y a internacionalizarse más aun, que compite con los mejores para ser excelente y que quiere responder al compromiso de ser útil al ciudadano que la sostiene. Es la universidad que quiere convertir el desafío de pertenecer al espacio europeo de estudios superiores en una oportunidad para salir definitivamente de espacios más confortables, pero sin futuro. Dedicados a nuestro trabajo diario, hemos explicado poco lo que hacemos. Quizás deberíamos convertir estas últimas y lamentables ocupaciones en una buena oportunidad para contarlo y dejar de ser invisibles.

COLLONADA

Progres de Merda, sempre atents a les últimes novetats de la progresia casposa. La d'avui està bé: és una convocatòria de premsa de la colla de comunistots que formen aquest pseudopartit que es EUiA (atenció al nom del convidat, i atenció als títols dels llibres que ha, autèntic hit parade del progressisme ranci):

El pròxim dissabte, 29 de novembre, a les 18 hores

EUiA DEBATRÀ SOBRE LA CRISI DEL CAPITALISME AMB EL PERIODISTA I ACTIVISTA BELGA MICHEL COLLON

La formació política organitza a Badalona l'acte 'El capitalisme en crisi? Respostes de la classe treballadora'

Per analitzar l'actual context de crisi econòmica i formular propostes des de l'esquerra, EUiA de Badalona ha convidat al conegut periodista d'investigació belga i activista alterglobalització, Michel Collon, a participar en un acte que porta per títol 'El capitalisme en crisi? Respostes de la classe treballadora'.Collon ha publicat varis llibres, entre els més coneguts internacionalment figuren: Attention, médias! (1992), Poker menteur (1998), Monopoly, l'OTAN a la conquête du monde (2000), La guerre mondiale a comencé (2001), Le droit à l'information un combat (2004), Bush le cyclone (2005), i Les 7 péchés d'Hugo Chavez (2006). L'acte, que tindrà lloc al Museu de Badalona i que compta amb la col.laboració de les fundacions L'Alternativa i Pere Ardiaca, serà presentat pel responsable de l'Àrea Internacional d'EUiA i membre del Secretariat del Partit de l'Esquerra Europea, Antoni Barbarà.

Doncs això: collonades. No es descarta que abans de la sessió l'amic Collon i la direcció del partit us ofereixin un porret o dos. Amb un bon globo aquestes coses passen millor. Potser també posarem unes cançons de Víctor Manuel y Ana Belén i el dvd de la gira Sabina/Serrat. I alguna foto del Che.

Les reinones contra la Reina

Moltes coses a dir sobre les "polèmiques" paraules de la reina Sofia (o ciutadana Sofia, si ens atenem a la nomenclatura progre que circula pel món) sobre el matrimoni homosexual, eutanàsia, avortament, etc etc, al llibre de la periodista Pilar Urbano. 

En primer lloc, reaccions: les reinones gays, lesbianes, transexuals, bisexuals, trisexuals, polisexuals i multisexuals han muntat en còlera contra el que consideren unes declaracions homòfobes, xenòfobes, antidemocràtiques i pràcticament nazis. Al seu parer (i al parer dels progres d'aquest país), la Casa Reial no pot efectuar declaracions d'aquest tipus, ni de les coses que pensen, vaja (i aleshores suposem que de cap tipus, no? Prohibim que els Reis parlin o s'expressin de res en absolut. Per exemple, s'ha acabat el tennis. Perquè, quan els Reis animen a Rafa Nadal en una final de tennis, ¿no poden sentir-se ofesos els milers súbdits seus que són i se senten fans de Roger Federer per aquesta clara presa de posició de la Casa Reial en un aspecte tan trascendent per l'estat d'ànim de l'espanyol mitjà? Un altre exemple: prou d'animar la selecció espanyola de futbol o de bàsquet, o d'elogiar Pau Gasol! Que passa amb els ciutadans de la Corona espanyola que paguen el sou als monarques i que se senten fans dels Boston Celtics? És un escàndol!!!! Respect per les minories!!!!!) Si seguissim la línea d'actuació d'aquests pirosexuals feixistes, que només creuen en la seva llibertat d'expressió, arribariem aquí, més o menys.

Segon, és el món al revés: avui es publiquen les reaccions dels polítics als diaris (per cert, els übersicaris sociates de El País no donen les reaccions de Zapatero en portada, només unes declaracions de la Reina encontra de Bush, esclar, jajajaja, és brillant; Público, el BOE, també opta pe defensar la Casa reial i atacar el PP): Resulta que el megaprogre ZP ara defensa la casa Reial, i la colla de la caverna pepera li retreu les declaracions. la qual cosa ens dóna una idea de què el tema de les conviccions, per a un polític és tan voluble com això: el PP renuncia al que pensen el 90% dels seus votants per tal de fer mal al govern, mentre el Gobierno renuncia als seus principis sectaris xiulant i passant la ma per l'esquena a la casa reial. Lamentable. Compañero Setapé, compañera Fernández de la Vogue: on són les vostres inamovibles conviccions, el respecte per les minories, la llibertat per tothom? Sortiran las locas Cerolo o Fernández Aguilar a defensar també el paper de la monarquia ara? Ens encantarà veure-ho. Fará l'amic Jordi Évole, ara que té un Ondas, un Salvados por el género o un Salvados por detrás? Home, si podem fer un Salvados por la Iglesia potser estaria bé també, no? Progres del món, sigueu vosaltres mateixos!

Tercer. I a tot això, quines han estat les declaracions de la Reina? Està en contra que els homosexuals s'ajuntin, i puguin estar al registre civil? No. Només està en contra que d'això se'n digui matrimoni. També li sembla ridícul el tema de les carrosses i l'Orgull Gai. Però això és respectable, i fins i tot defensable, quan aquestes coses es paguen de la butxaca de tots els contribuents. Quanta gent hi ha que li sembla ridícula la Cavalcada de Reis, els Tres Tombs o la processó del Corpus? I és perfectament respectable i ningú et diu xenòfob per dir això. del tema de l'avortament i l'eutanàsia, la Reina expressa una opinió personal que coincideix amb la de molta gent, com a mínim, la d'una àmplia minoria de ciutadans de l'Estat. I per bé que no sigui una opinió majoritària (que està per veure), s'ha de respectar. El que passa és que si algú opina, encara que sigui de manera delicada i respectuosa com en aquest cas ha fet la Reina (i ningú que llegeixi les "polèmiques" frases pot dir el contrari) i no agrada a aquest lobby cada cop més intolerant que formen els homosexuals, resulta que no pot parlar. Actituds com aquestes, als anys 30 i 40, les mantenien partits com la Falange a Espanya, l'NSDAP a Alemanya, el partit feixista italià o els ustatxes croates. Sí, sí que es bèstia dir això, però és cert. I molt inquietant. La reina ha dit el que pensen alguns (pocs o molts) ciutadans. I sense faltar al respecte. Ser normal, amics gays, inclou acceptar crítiques o desacords. I passar més desapercebuts i no ser tant notes. Als catòlics els foten molta més canya i callen més. Potser podríeu intercambiar experiències, a veure com es practica això del trágala. En sentit figurat, vull dir, eh? Ara no em sigueu malpensats.