Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris hipocresia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris hipocresia. Mostrar tots els missatges

dimecres, d’agost 19, 2009

Genial, Empar

A la seva columna de l'Avui, diu Empar Moliner:

Suposem que el metge té raó, i que una malaltia com un càncer és el mateix que una malaltia com la transsexualitat i que s’hauria de canviar la llei perquè els menors es poguessin fer operacions de canvi de sexe. Un nen de 14 anys, per exemple. […]

I un cop sigui una dona de fet –perquè ja ho era, com diem– gràcies al fet que ha pogut decidir lliurement operar-se, si es vol posar un pírcing al mugró d’un d’aquests pits que haurà pogut triar, haurà de demanar permís als pares, perquè per posar-te un pírcing has de demanar permís als pares si ets menor.

I malgrat que hagi pogut triar convertir-se en una dona físicament (perquè mentalment ja ho era) no podrà anar a celebrar-ho a una discoteca, per exemple ballant. Els menors d’edat no poden entrar a les discoteques.
Em costa molt deixar de pensar que el metge que defensa això de legalitzar el canvi de sexe no s'estigui muntant un negoci espectacular. Si ho legalitzen, diu el mal pensament, es farà milionari en menys de cinc anys gràcies a la seva clínica privada. Però això és un judici d'intencions i no s'hi val.

dissabte, de juny 27, 2009

Vicent Ferrer

Salvador Sostres a l'Avui d'avui, parla de la mort de Vicent Ferrer a l'India i fa baixar als progres del seu èxtasi:

[…] Em quedo amb la tanta gent que treballa dia i nit i en silenci i en l'anonimat. Hi ha també la feina feta, esclar. Tantes persones agraïdes i fins i tot salvades per aquesta feina, esclar. Però d'herois n'hi ha pertot. Hi ha mares i pares i fills que s'ocupen dels seus pares malalts. Empresaris que creen riquesa, escriptors que ens fan sentir millor, poetes, metges, farmacèutics, cantants. La solidaritat transoceànica és un hit que se t'enganxa i en canvi l'heroïcitat local i desconnectada no surt en cap llista d'èxits ni té publicitat. La bondat no té graus ni és acumulable com les ofertes o els punts Movistar. Tens la teva vida i el sentit que decideixes donar-li. Criar els teus fills i educar-los amb els valors adequats no té menys mèrit que péixer nens llunyans, fosquets i desgraciats. No hi veig mares, a la portada dels diaris, ni àvies, ni els milers d'empresaris que hi deixen la pell treballant per poder alimentar les moltes famílies que depenen d'aquesta prosperitat. No hi veig tampoc les tantíssimes monges missioneres que sense cridar cap atenció fan amb la seva feina sorda però incommensurable que el món pugui encara dir-se món: potser perquè hi ha podis de glòria que no són a l'abast de qui no hagi renegat de l'Església. El bé no és quantitatiu, ni tan sols una causa ni depèn de la distància o l'excepcionalitat. He vist com la generositat fuig sempre de l'espectacle i té textura aspra i el volum apagat. En quina fotografia, la teva mare? Quin gran premi internacional? Quin funeral d'Estat? El bé és un assumpte seriós. Sol bategar en silenci, sota formes ben vulgars, lluny dels focus, del reconeixement, dels titulars.
Hem d'estar contents que del nostre país en surti gent com en Ferrer i també com la que, molt al punt, en parla en Sostres. És ben generós el meu país.

Els de Directe!Cat han fet un excel·lent editorial sobre la fira del funeral entre el Estado espanyol i la Generalitat. Citen un post anònim:
"(…) Espanya utilitza la Fundación Vicente Ferrer en clau clarament política, i espanyolitza un model de cooperació que ells han estat incapaços de dur a terme".
Totalment d'acord amb les seves paraules i aquesta persona acabava dient, "No puc estar callada davant tanta hipocresia, li agraeixo a Vicente Ferrer la seva dedicació als més humils, però demano respecte per aquells pobles i cultures que encara patim l’opressió dels estats nació".
A en Vicent Ferrer l'han utilitzat amb molta mala fe per fer-nos empassar que l'esglèsia catòlica degrada l'acció solidària o com n'hi vulguin dir. Ho explicava ahir a l'Avui en Xavier Roig, que és soci de la fundació de Ferrer:

Tot volent aprofitar que va abandonar la Companyia de Jesús, els entrevistadors s'entossudien a fer que el senyor Ferrer renegués del Papa, que assegurés que l'avortament ha de ser lliure i gratuït... o que afirmés que la causa de la pobresa mundial és culpa de l'Occident colonial. Però mai ho va fer.
I apuntant a La Vanguardia, que sistemàticament anomena "cooperante" a Vicent Ferrer, i sembla que amb mala bava –perquè no caldria–, rebla el clau amb geni:

no va ser un cooperant. El senyor Ferrer fou un emprenedor. Ell i la seva muller […] van crear una empresa que dóna beneficis -uns beneficis que es dediquen a ajudar els més pobres d'Anantapur-. No estem davant d'una ONG d'estètica catalana: és a dir, grupet de gent subvencionat, que algú suposa benintencionat, de solidaritat universal i sovint profundament ineficaç. La Fundació Vicente Ferrer és una altra cosa. És una organització que el matrimoni Ferrer i els seus empleats han convertit en una eficaç maquinària. Jo sé que, si es tracta d'ajudar determinades persones molt allunyades del meu país, els meus diners no tenen un destí millor. Sempre he pensat que la gent pobra necessita eficàcia, no pas voluntaris abillats amb mocadors palestins.
Per això, Salvador, no cal apurar-se: els progres que ara diuen que se'ls apareix Vicent Ferrer dia sí dia no l'arraconaran immediatament, tal i com fan amb aquests pares, mares, empresaris i monges de què parles. Perquè ja no els serveix per al què volien, que és justificar la seva consciència equiparant-se amb ell, castigar a l'esglèsia catòlica i donar carnets de ciutadans i ciutadanes bons i bones i dolents i dolentes.

dimecres, de novembre 26, 2008

PILAR RAHOLA, TAMBÉ BRILLANT

Segueix la brillantor intel·lectual a les pàgines de La Vanguardia d'avui. Aquest cop la bufetada al progressisme ve de la ploma de la Pilar Rahola. Aquest cop sobre la polèmica del crucifix en una escola de Valladolid. La llibertat de pensament està mal vista avui en dia, ja es veu.

El crucifijo
Pilar Rahola

Ante las realidades complejas, lo más difícil es superar el maniqueísmo. Instalados en el cómodo rincón de nuestras familias ideológicas, tendemos a matar el debate en aras de no deconstruir nuestras construcciones dogmáticas. En función del color de las gafas de cada cual, el mundo se ve azul o rojo, y toda la variedad cromática que escape a esa dualidad inflexible, tiende a ser sospechosa. Escribió una vez Rosa Montero que "un pensamiento libre es un territorio hostil y solitario", y ahí estamos, intentando no militar en la libertad de pensamiento, porque da miedo la vida a la intemperie. Miren ustedes el absurdo debate sobre el crucifijo de una escuela de Valladolid. Y digo absurdo porque el crucifijo debía formar parte del paisaje añejo de la escuela, tanto que quizás hasta era invisible.

Así lo consideró el propio consejo escolar de la escuela Macías Picavea, pero ello no fue óbice para que una asociación anticlerical, la Asociación Cultural Escuela Laica de Valladolid, llevara el tema a los tribunales y finalmente haya conseguido una sentencia favorable. Como es sabido, el tribunal ha considerado que la decisión del consejo escolar vulnera el artículo 14 de la Constitución, que consagra la igualdad entre todos los españoles, y el 16, que garantiza la libertad religiosa. Y, en consecuencia, exige la retirada de todos los símbolos religiosos en la escuela.

A partir de aquí, las dos Españas machadianas, que tienen una cansina tendencia a resucitar, se han batido en duelo sobre el relativismo moral de unos y el bajo palio de los otros. Y el "tú más" se ha vuelto a instalar en el debate ciudadano. Sin embargo, ¿es tan simple? ¿Se trata exclusivamente de que unos son muy carcas y los otros muy rojos, y viceversa? ¿Es uno más progre porque pide la retirada de los símbolos, y el otro más ultra si pide su mantenimiento? Más aún, ¿se puede mantener una posición intermedia y no morir en el intento? De hecho, como diría Josep Cuní, ¿podemos atrevernos a formular preguntas fuera de guión? Porque hay temas en los que las posiciones están tan rotundamente balanceadas, que incluso hacerse preguntas es un anatema.

Y sin embargo, preguntas, haberlas, haylas. De entrada, no acabo de entender que un crucifijo sea un terrible signo de intolerancia, y un pañuelo en la cabeza de una niña musulmana sea una demostración de tolerancia. ¿Cómo pueden sostener los adalides de la multiculturalidad que la tolerancia hacia otras religiones no sirve para la religión católica? Me responderán que no es lo mismo usar un símbolo religioso de forma individual, que hacerlo como referente colectivo. Cierto. Pero tampoco es lo mismo una sociedad que lleva dos mil años siendo católica, y que rebosa de simbología cristiana por todos lados, que otras religiones recién llegadas. Y la inquina contra todo lo católico se respira, precisamente, en ambientes que están encantados con celebrar cualquier festividad islámica, porque resulta muy progre-sostenible. Recuerdo el titular de la entrevista que le hice a Duran i Lleida durante la campaña electoral: "La izquierda saca pecho ante la Iglesia pero pierde el culo con el Ramadán". Pero, además, es curioso que pique tanto un crucifijo en una escuela, donde la mayoría de padres han considerado que no era ningún problema, y resulte lógico que los ministros de un gobierno prometan su cargo ante ese mismo crucifijo. Algo no cuadra. Además, si el problema es la simbología religiosa, ¿hasta dónde estamos dispuestos a llegar?

Por ejemplo, ¿cambiaremos los nombres católicos de las calles? ¿Verge de Montserrat pasará a llamarse Avenida de la Moreneta multicultural? Y los nombres católicos de los colegios, ¿tendrán que ser abolidos? Sinceramente, creo que la escuela pública tiene que ser el lugar común de todos, con independencia de su fe religiosa, pero hay un abismo enorme entre garantizar dicha pluralidad, y llegar al detalle obsesivo. Y, sobre todo, no se puede judicializar este tipo de decisiones que tendrían que ser tomadas por la comunidad del propio centro. En todo caso, la asociación que ha llevado el tema a los tribunales no está exenta de motivos políticos.

La cuestión, además, abre otra arista, que ayer mismo planteaba Joan Julibert en Els matins de TV3. Queda claro que no se puede adoctrinar religiosamente en una escuela pública. Sin embargo, ¿se puede adoctrinar políticamente? Y la pregunta es pertinente porque los antecedentes son muchos. ¿Recuerdan el no a la OTAN, que se convirtió en tema de redacción de los niños, en decenas de escuelas de la época? ¿Y el no a la guerra, planteado incluso en las clases de primaria? Y en estos días de huelgas preventivas contra una ley de Educación que aún no está aprobada, ¿no hay adoctrinamiento de los alumnos contra dicha ley? Pues miren ustedes las manifestaciones. Claro que cuando se adoctrina en nombre del progresismo, se le llama educación. En fin. Y todo ello pasa en una escuela que lleva el nombre del gran regenerador educativo Macías Picavea. Sinceramente no creo que se merezca una polémica de tan bajo techo. Porque si el problema de la educación en España es un crucifijo, estamos salvados.

dissabte, de novembre 01, 2008

Les reinones contra la Reina

Moltes coses a dir sobre les "polèmiques" paraules de la reina Sofia (o ciutadana Sofia, si ens atenem a la nomenclatura progre que circula pel món) sobre el matrimoni homosexual, eutanàsia, avortament, etc etc, al llibre de la periodista Pilar Urbano. 

En primer lloc, reaccions: les reinones gays, lesbianes, transexuals, bisexuals, trisexuals, polisexuals i multisexuals han muntat en còlera contra el que consideren unes declaracions homòfobes, xenòfobes, antidemocràtiques i pràcticament nazis. Al seu parer (i al parer dels progres d'aquest país), la Casa Reial no pot efectuar declaracions d'aquest tipus, ni de les coses que pensen, vaja (i aleshores suposem que de cap tipus, no? Prohibim que els Reis parlin o s'expressin de res en absolut. Per exemple, s'ha acabat el tennis. Perquè, quan els Reis animen a Rafa Nadal en una final de tennis, ¿no poden sentir-se ofesos els milers súbdits seus que són i se senten fans de Roger Federer per aquesta clara presa de posició de la Casa Reial en un aspecte tan trascendent per l'estat d'ànim de l'espanyol mitjà? Un altre exemple: prou d'animar la selecció espanyola de futbol o de bàsquet, o d'elogiar Pau Gasol! Que passa amb els ciutadans de la Corona espanyola que paguen el sou als monarques i que se senten fans dels Boston Celtics? És un escàndol!!!! Respect per les minories!!!!!) Si seguissim la línea d'actuació d'aquests pirosexuals feixistes, que només creuen en la seva llibertat d'expressió, arribariem aquí, més o menys.

Segon, és el món al revés: avui es publiquen les reaccions dels polítics als diaris (per cert, els übersicaris sociates de El País no donen les reaccions de Zapatero en portada, només unes declaracions de la Reina encontra de Bush, esclar, jajajaja, és brillant; Público, el BOE, també opta pe defensar la Casa reial i atacar el PP): Resulta que el megaprogre ZP ara defensa la casa Reial, i la colla de la caverna pepera li retreu les declaracions. la qual cosa ens dóna una idea de què el tema de les conviccions, per a un polític és tan voluble com això: el PP renuncia al que pensen el 90% dels seus votants per tal de fer mal al govern, mentre el Gobierno renuncia als seus principis sectaris xiulant i passant la ma per l'esquena a la casa reial. Lamentable. Compañero Setapé, compañera Fernández de la Vogue: on són les vostres inamovibles conviccions, el respecte per les minories, la llibertat per tothom? Sortiran las locas Cerolo o Fernández Aguilar a defensar també el paper de la monarquia ara? Ens encantarà veure-ho. Fará l'amic Jordi Évole, ara que té un Ondas, un Salvados por el género o un Salvados por detrás? Home, si podem fer un Salvados por la Iglesia potser estaria bé també, no? Progres del món, sigueu vosaltres mateixos!

Tercer. I a tot això, quines han estat les declaracions de la Reina? Està en contra que els homosexuals s'ajuntin, i puguin estar al registre civil? No. Només està en contra que d'això se'n digui matrimoni. També li sembla ridícul el tema de les carrosses i l'Orgull Gai. Però això és respectable, i fins i tot defensable, quan aquestes coses es paguen de la butxaca de tots els contribuents. Quanta gent hi ha que li sembla ridícula la Cavalcada de Reis, els Tres Tombs o la processó del Corpus? I és perfectament respectable i ningú et diu xenòfob per dir això. del tema de l'avortament i l'eutanàsia, la Reina expressa una opinió personal que coincideix amb la de molta gent, com a mínim, la d'una àmplia minoria de ciutadans de l'Estat. I per bé que no sigui una opinió majoritària (que està per veure), s'ha de respectar. El que passa és que si algú opina, encara que sigui de manera delicada i respectuosa com en aquest cas ha fet la Reina (i ningú que llegeixi les "polèmiques" frases pot dir el contrari) i no agrada a aquest lobby cada cop més intolerant que formen els homosexuals, resulta que no pot parlar. Actituds com aquestes, als anys 30 i 40, les mantenien partits com la Falange a Espanya, l'NSDAP a Alemanya, el partit feixista italià o els ustatxes croates. Sí, sí que es bèstia dir això, però és cert. I molt inquietant. La reina ha dit el que pensen alguns (pocs o molts) ciutadans. I sense faltar al respecte. Ser normal, amics gays, inclou acceptar crítiques o desacords. I passar més desapercebuts i no ser tant notes. Als catòlics els foten molta més canya i callen més. Potser podríeu intercambiar experiències, a veure com es practica això del trágala. En sentit figurat, vull dir, eh? Ara no em sigueu malpensats.