Vicent Ferrer

Salvador Sostres a l'Avui d'avui, parla de la mort de Vicent Ferrer a l'India i fa baixar als progres del seu èxtasi:

[…] Em quedo amb la tanta gent que treballa dia i nit i en silenci i en l'anonimat. Hi ha també la feina feta, esclar. Tantes persones agraïdes i fins i tot salvades per aquesta feina, esclar. Però d'herois n'hi ha pertot. Hi ha mares i pares i fills que s'ocupen dels seus pares malalts. Empresaris que creen riquesa, escriptors que ens fan sentir millor, poetes, metges, farmacèutics, cantants. La solidaritat transoceànica és un hit que se t'enganxa i en canvi l'heroïcitat local i desconnectada no surt en cap llista d'èxits ni té publicitat. La bondat no té graus ni és acumulable com les ofertes o els punts Movistar. Tens la teva vida i el sentit que decideixes donar-li. Criar els teus fills i educar-los amb els valors adequats no té menys mèrit que péixer nens llunyans, fosquets i desgraciats. No hi veig mares, a la portada dels diaris, ni àvies, ni els milers d'empresaris que hi deixen la pell treballant per poder alimentar les moltes famílies que depenen d'aquesta prosperitat. No hi veig tampoc les tantíssimes monges missioneres que sense cridar cap atenció fan amb la seva feina sorda però incommensurable que el món pugui encara dir-se món: potser perquè hi ha podis de glòria que no són a l'abast de qui no hagi renegat de l'Església. El bé no és quantitatiu, ni tan sols una causa ni depèn de la distància o l'excepcionalitat. He vist com la generositat fuig sempre de l'espectacle i té textura aspra i el volum apagat. En quina fotografia, la teva mare? Quin gran premi internacional? Quin funeral d'Estat? El bé és un assumpte seriós. Sol bategar en silenci, sota formes ben vulgars, lluny dels focus, del reconeixement, dels titulars.

Hem d'estar contents que del nostre país en surti gent com en Ferrer i també com la que, molt al punt, en parla en Sostres. És ben generós el meu país.

Els de Directe!Cat han fet un excel·lent editorial sobre la fira del funeral entre el Estado espanyol i la Generalitat. Citen un post anònim:

"(…) Espanya utilitza la Fundación Vicente Ferrer en clau clarament política, i espanyolitza un model de cooperació que ells han estat incapaços de dur a terme".
Totalment d'acord amb les seves paraules i aquesta persona acabava dient, "No puc estar callada davant tanta hipocresia, li agraeixo a Vicente Ferrer la seva dedicació als més humils, però demano respecte per aquells pobles i cultures que encara patim l’opressió dels estats nació".

A en Vicent Ferrer l'han utilitzat amb molta mala fe per fer-nos empassar que l'esglèsia catòlica degrada l'acció solidària o com n'hi vulguin dir. Ho explicava ahir a l'Avui en Xavier Roig, que és soci de la fundació de Ferrer:

Tot volent aprofitar que va abandonar la Companyia de Jesús, els entrevistadors s'entossudien a fer que el senyor Ferrer renegués del Papa, que assegurés que l'avortament ha de ser lliure i gratuït... o que afirmés que la causa de la pobresa mundial és culpa de l'Occident colonial. Però mai ho va fer.

I apuntant a La Vanguardia, que sistemàticament anomena "cooperante" a Vicent Ferrer, i sembla que amb mala bava –perquè no caldria–, rebla el clau amb geni:

no va ser un cooperant. El senyor Ferrer fou un emprenedor. Ell i la seva muller […] van crear una empresa que dóna beneficis -uns beneficis que es dediquen a ajudar els més pobres d'Anantapur-. No estem davant d'una ONG d'estètica catalana: és a dir, grupet de gent subvencionat, que algú suposa benintencionat, de solidaritat universal i sovint profundament ineficaç. La Fundació Vicente Ferrer és una altra cosa. És una organització que el matrimoni Ferrer i els seus empleats han convertit en una eficaç maquinària. Jo sé que, si es tracta d'ajudar determinades persones molt allunyades del meu país, els meus diners no tenen un destí millor. Sempre he pensat que la gent pobra necessita eficàcia, no pas voluntaris abillats amb mocadors palestins.

Per això, Salvador, no cal apurar-se: els progres que ara diuen que se'ls apareix Vicent Ferrer dia sí dia no l'arraconaran immediatament, tal i com fan amb aquests pares, mares, empresaris i monges de què parles. Perquè ja no els serveix per al què volien, que és justificar la seva consciència equiparant-se amb ell, castigar a l'esglèsia catòlica i donar carnets de ciutadans i ciutadanes bons i bones i dolents i dolentes.

SALVADOR CARDÚS, BRILLANT

Brillant aportació de Salvador Cardús avui a La Vanguardia. Prou de neandertalisme, d'estalinisme mental, de fills de papà progretes que han viscut tota la vida amb l'esquena dreta. Feixistes, en definitiva.

La universidad invisible
Salvador Cardús i Ros

Son las nueve de la mañana del lunes 17 de noviembre y van llegando los estudiantes - aunque nadie les pide ninguna identificación y hay pocas caras conocidas-de distintas universidades para llevar a cabo la anunciada ocupación de la facultad de Ciencias Políticas y Sociología. Estábamos avisados desde el día 13 por un correo electrónico enviado por la "Assemblea de Polítiques i Sociologia", en la que se nos informaba de su decisión unilateral de sustituir las clases por "espacios de debate, charlas y otras actividades" y comunicaban, ya autoproclamados como jefes de la institución, que "la facultad estará abierta con normalidad". Su normalidad, claro. Están bien organizados. Tapan con nuevos rótulos que llevan ya preparados los propios de las aulas: Menjador,Dormitori 1,Dormitori 2...Tienen previsto el servicio de cocina, con los enseres correspondientes. Llegan con sacos de dormir y mochilas. Se apropian del espacio público para convertirlo en su casa y establecen controles en la entrada de los pasillos. Filman la ocupación y fotografían a los que se resisten a abandonar su actividad docente y discente. La ocupación se ha realizado en contra de la voluntad de la mayoría abrumadora de los estudiantes de la facultad yde los profesores a los que no se ha consultado nada. Y por primera vez en los casi treinta años que llevo en la universidad, y a la vista de la resistencia activa de los estudiantes que quieren ejercer su derecho de estudiar, llego a temer que pueda producirse algún choque entre ellos con violencia física. La coacción verbal y gestual ha sido norma desde el primer momento, aunque es cierto que esta vez vigilan los límites de esta. Por parte de las autoridades se les han ofrecido espacios para sus debates y charlas con el objeto de evitar que se pierdan clases, oferta que no toman en consideración: quieren imponer la interrupción de la actividad normal a la mayoría, y lo consiguen en buena manera. Autoritarios, caprichosos, se trata de una minoría bien dirigida por una élite iluminada entrenada en las técnicas de ocupación, incluida la de conseguir un desmesurado protagonismo mediático. Los ocupantes cuentan, por una parte, con la participación de un grupo de entusiastas ilusos, educados en un antiinstitucionalismo que los hace inconscientes a la manipulación populista y les impide comprender que la democracia necesita reglas formales. Por otra parte, suman un número indeterminado de parásitos que se apuntan a todas las fiestas menos a la del saber. Practican un aristocratismo - compartido con una pequeña parte del profesorado-que les permite imaginar una universidad fuera del sistema, sin obligaciones con el mercado de trabajo, ni con las necesidades de la economía nacional o internacional ni con el ciudadano que, con sus impuestos, les paga los estudios. Exigen diálogo, pero no atienden a razones. Paradójicamente, recurren a las garantías que les ofrece la institución siempre que les favorezcan, y por ello no es extraño que sean exasperantemente reglamentistas. Cuando el miércoles, con mis estudiantes, quisimos tener la clase en nuestra aula habitual - a aquella hora, un "dormitorio" vacío-,nos echaron con malas maneras porque era "su" territorio ocupado, de uso exclusivo. La institución académica, por su parte, titubea. Una larga historia de actitudes condescendientes ante este tipo de conductas ha permitido muchas confusiones y son un mal punto de partida para poner las cosas en su lugar. Tampoco ayuda la administración universitaria, que huye del conflicto abierto como gato escaldado, y aconseja a la institución universitaria una prudencia cobarde y una tolerancia perversa ante el abuso, no sea que vaya a crecer el problema: se dialoga paciente - e inútilmente-con el ocupante y se dejan desamparados los derechos de la mayoría. Además, la autoridad universitaria no consigue, o no quiere, o no sabe, tener voz propia en el conflicto. Sólo existe la versión del ocupante. Los medios no muestran interés en preguntar a los que quieren ejercer su derecho al estudio. La universidad no comunica su punto de vista ni su decisión, posiblemente porque no la tiene tomada, pendiente del desarrollo de los acontecimientos y confiando en que la situación se resuelva sola, por cansancio, aunque sea a costa de la erosión de su propia autoridad y prestigio público. No debe sorprender que luego nuestra universidad sea objeto de análisis crueles e injustos. Pero no se dejen engañar por lo que les muestran. Detrás de los que usurpan la voz de los universitarios, más allá de los gobiernos timoratos o de la indecisión institucional, existe una universidad que trabaja con seriedad, que aspira a ser europea y a internacionalizarse más aun, que compite con los mejores para ser excelente y que quiere responder al compromiso de ser útil al ciudadano que la sostiene. Es la universidad que quiere convertir el desafío de pertenecer al espacio europeo de estudios superiores en una oportunidad para salir definitivamente de espacios más confortables, pero sin futuro. Dedicados a nuestro trabajo diario, hemos explicado poco lo que hacemos. Quizás deberíamos convertir estas últimas y lamentables ocupaciones en una buena oportunidad para contarlo y dejar de ser invisibles.

Les reinones contra la Reina

Moltes coses a dir sobre les "polèmiques" paraules de la reina Sofia (o ciutadana Sofia, si ens atenem a la nomenclatura progre que circula pel món) sobre el matrimoni homosexual, eutanàsia, avortament, etc etc, al llibre de la periodista Pilar Urbano. 

En primer lloc, reaccions: les reinones gays, lesbianes, transexuals, bisexuals, trisexuals, polisexuals i multisexuals han muntat en còlera contra el que consideren unes declaracions homòfobes, xenòfobes, antidemocràtiques i pràcticament nazis. Al seu parer (i al parer dels progres d'aquest país), la Casa Reial no pot efectuar declaracions d'aquest tipus, ni de les coses que pensen, vaja (i aleshores suposem que de cap tipus, no? Prohibim que els Reis parlin o s'expressin de res en absolut. Per exemple, s'ha acabat el tennis. Perquè, quan els Reis animen a Rafa Nadal en una final de tennis, ¿no poden sentir-se ofesos els milers súbdits seus que són i se senten fans de Roger Federer per aquesta clara presa de posició de la Casa Reial en un aspecte tan trascendent per l'estat d'ànim de l'espanyol mitjà? Un altre exemple: prou d'animar la selecció espanyola de futbol o de bàsquet, o d'elogiar Pau Gasol! Que passa amb els ciutadans de la Corona espanyola que paguen el sou als monarques i que se senten fans dels Boston Celtics? És un escàndol!!!! Respect per les minories!!!!!) Si seguissim la línea d'actuació d'aquests pirosexuals feixistes, que només creuen en la seva llibertat d'expressió, arribariem aquí, més o menys.

Segon, és el món al revés: avui es publiquen les reaccions dels polítics als diaris (per cert, els übersicaris sociates de El País no donen les reaccions de Zapatero en portada, només unes declaracions de la Reina encontra de Bush, esclar, jajajaja, és brillant; Público, el BOE, també opta pe defensar la Casa reial i atacar el PP): Resulta que el megaprogre ZP ara defensa la casa Reial, i la colla de la caverna pepera li retreu les declaracions. la qual cosa ens dóna una idea de què el tema de les conviccions, per a un polític és tan voluble com això: el PP renuncia al que pensen el 90% dels seus votants per tal de fer mal al govern, mentre el Gobierno renuncia als seus principis sectaris xiulant i passant la ma per l'esquena a la casa reial. Lamentable. Compañero Setapé, compañera Fernández de la Vogue: on són les vostres inamovibles conviccions, el respecte per les minories, la llibertat per tothom? Sortiran las locas Cerolo o Fernández Aguilar a defensar també el paper de la monarquia ara? Ens encantarà veure-ho. Fará l'amic Jordi Évole, ara que té un Ondas, un Salvados por el género o un Salvados por detrás? Home, si podem fer un Salvados por la Iglesia potser estaria bé també, no? Progres del món, sigueu vosaltres mateixos!

Tercer. I a tot això, quines han estat les declaracions de la Reina? Està en contra que els homosexuals s'ajuntin, i puguin estar al registre civil? No. Només està en contra que d'això se'n digui matrimoni. També li sembla ridícul el tema de les carrosses i l'Orgull Gai. Però això és respectable, i fins i tot defensable, quan aquestes coses es paguen de la butxaca de tots els contribuents. Quanta gent hi ha que li sembla ridícula la Cavalcada de Reis, els Tres Tombs o la processó del Corpus? I és perfectament respectable i ningú et diu xenòfob per dir això. del tema de l'avortament i l'eutanàsia, la Reina expressa una opinió personal que coincideix amb la de molta gent, com a mínim, la d'una àmplia minoria de ciutadans de l'Estat. I per bé que no sigui una opinió majoritària (que està per veure), s'ha de respectar. El que passa és que si algú opina, encara que sigui de manera delicada i respectuosa com en aquest cas ha fet la Reina (i ningú que llegeixi les "polèmiques" frases pot dir el contrari) i no agrada a aquest lobby cada cop més intolerant que formen els homosexuals, resulta que no pot parlar. Actituds com aquestes, als anys 30 i 40, les mantenien partits com la Falange a Espanya, l'NSDAP a Alemanya, el partit feixista italià o els ustatxes croates. Sí, sí que es bèstia dir això, però és cert. I molt inquietant. La reina ha dit el que pensen alguns (pocs o molts) ciutadans. I sense faltar al respecte. Ser normal, amics gays, inclou acceptar crítiques o desacords. I passar més desapercebuts i no ser tant notes. Als catòlics els foten molta més canya i callen més. Potser podríeu intercambiar experiències, a veure com es practica això del trágala. En sentit figurat, vull dir, eh? Ara no em sigueu malpensats.

Rahola, OK

Ja ho déiem a l'anterior post. Però la Rahola ho fa rebé i també porta matrícula autoritzada a circular pel territori progre. Val la pena relegir l'article que va escriure a La Vanguardia el 27 de juliol propassat amb el títol Segregar la homosexualidad:

Como no traje a Nueva York el manual de lo políticamente correcto, no sé si estaré incumpliendo algún precepto de tan sagrado catecismo. ¿Puedo decir que no entiendo esto de los Eurogames? Lo pregunto porque hay determinados sectores que, a fuerza de luchar contra la discriminación, han impuesto una cierta censura del pensamiento. Miren mi artículo, por ejemplo. Yo, que tengo una larga biografía de apoyo a los derechos homosexuales, estoy aquí, perpetrando una parrafada, antes de entrar en materia. ¿Será que intento justificar mi derecho a la crítica? Probablemente. Porque si antes con la Iglesia topábamos, ahora topamos con sensibilidades de piel extra fina, cuya capacidad lobbystica pone a cualquiera contra la pared. Seamos sinceros. Mujeres y gais son hoy materia aparte, y quien se pasa un pelín sufre el ostracismo público, lo cual, en la era de la comunicación, es como sufrir la ira de los dioses. Así pues, me pongo a escribir con paraguas, harto convencida de que se atisba tormenta en el horizonte cuando se critica cualquier iniciativa gay.

Los Eurogames, decía. Perdonen, pero no lo entiendo. ¿No habíamos quedado en que la lucha por los derechos homosexuales era la lucha por la normalidad? ¿No se trataba de quebrar los prejuicios y romper los arquetipos que pesaban sobre el colectivo gay? ¿No era cuestión de demostrar que dormir con cualquiera no implicaba nada más que un hecho personal, y no tenía que derivar en un estigma social? ¿No se trataba de explicar que eran médicos, abogados, torneros, camareros, artistas, escritores, y que su condición sexual sólo era una materia íntima? ¿No se trataba de explicar que la sociedad era múltiple, y que los gais formaban parte de ella en plenitud de deberes y derechos?

Finalmente, y perdonen el trazo grueso, ¿no se trataba de superar al maricón para dar la bienvenida al homosexual? Recuerdo haberlo escrito hace tiempo, en relación con la fiesta anual del orgullo gay. No podía, ni puedo, entender por qué es necesario, en dicha fiesta, hacer desfiles horteras, mostrando cuerpos vestidos como si estuvieran en un lupanar de bajos fondos, generalmente más cercanos a la chabacanería barata que a la reivindicación seria de un noble derecho. Algo parecido me ocurre con estos juegos. ¿Por qué motivo ser gay tiene que implicar tener un circo y unos Juegos Olímpicos gais? ¿En qué quedamos? ¿Se lucha por la normalidad o se lucha por la segregación? Cuando se anunciaron dichos Juegos, con toda pompa por parte de la consellera republicana de turno, que se aprestó rauda a hacer la rueda de prensa, convencida de que ganaba puntos en la olimpiada progre, ya expresé mi perplejidad. La mantengo. Sinceramente, me sorprende la utilización de la orientación sexual como elemento segregado de una sociedad. Y si dicha utilización tiene una finalidad económica, entonces nome sorprendo, me escandalizo. Personalmente, no creo que los Juegos Olímpicos gais aporten nada a la lucha contra la discriminación. Al contrario, creo que la apuntalan. Pero mueven dinero, y si el dinero no tiene color, parece que sí tiene orientación sexual. Como sea, lejos de luchar por que el mundo conozca a los grandes atletas gais, y por que sea normal no esconder la orientación sexual cuando se está en la cima del deporte, lejos de ello, se monta un espectáculo para que la gente convierta su gusto sexual en condición deportiva. Es decir, en la lucha por la normalidad, perpetramos espectáculos públicos tan anormales, que segregan a la parte mayoritaria de la sociedad. Alucinante.

Acabo con un apunte de un tema paralelo, el padre-madre que ha mostrado a su hija en las portadas del mundo. Las revistas norteamericanas están haciendo un festín con el morbo. En este caso, más que escandalizarme, me da una enorme pena la exhibición pública de esta niña, como si fuera un mono de feria. ¿Su exhibición es fruto de una lucha simbólica? No seamos ingenuos. Es otro movimiento de talonario. De ahí que en ambos casos, las Oolimpiadas y este padre-madre, mi posición sea tan crítica. Porque no creo que se avance contra el prejuicio. Creo que se hace negocio con él.

Bé

El secretari adjunt de CDC, Felip Puig, ha criticat en una entrevista a Els Matins de TV3 els Eurogames, campionat europeu per a gais i lesbianes que se celebrarà a Barcelona a partir del 24 de juliol amb atletes d'arreu del món. Puig ha reconegut que "estic convençut que hem d'acabar amb les discriminacions i lluitar per la igualtat de drets en tots els aspectes, crec que aquesta idea estigmatitza, segmenta, fractura i no va en la línia de la normalitat, per tant ho trobo una iniciativa sorprenent".
A Puig els que fan negocis amb la seva vida sexual no li poden dir res, doncs va votar al Parlament la llei que permet que els homosexuals adoptin.
Fa l'efecte que aixo dels Eurogames és una festa que paguem entre tots però de la que només se'n beneficien ells amb l'excusa de la correcció política i sota el xantatge que t'acusin d'homòfob. Els estem pagant la vida i la festa.
Al l'enquesta, Els Matins preguntava als telespectadors si pensen que els Eurogames contribueixen a normalitzar la situació dels gais. El 85% ha respost que no. Idó, home, idó.

I altres residents d'aquest domicili

Ho agafo d'aquí:
Fa uns dies vaig rebre per correu l’Info Catalunya nº 13 que edita la Generalitat de Catalunya. Es el corresponent al Desembre’07 i venia acompanyat de la Guia de la Salut.

Sempre m’ha semblat molt bé informar a la població del que es fa o es preveu des de les administracions. Però no és del contingut que vull fer el comentari. Sinó de l’adreça del sobre.

Hi posa “JOAQUIM NIN BORREDÀ I ALTRES RESIDENTS EN AQUEST DOMICILI”.

No hi surt el concepte de família. Resulta que els que viuen amb mí, són a efectes del govern del meu país, uns residents que tinc a casa.

Doncs no. Ho lamento. M’agradaria que quan el govern de la Generalitat enviï una propaganda a qualsevol casa del país hi posés el nom de tots els destinataris o bé que hi surti el concepte de família. Perquè a casa meva no hi tinc residents….agradi o no als actuals editors de l’Info Catalunya.

I si els hi fa angunia posar família, quan m’enviïn alguna informació adreçada a tots els de casa que hi escriguin, tal com diu el diccionari ” Joaquim Nin i la unitat social formada per un grup d’individus lligats entre ells per relacions de matrimoni, parentiu o afinitat”.

O bé directament, “Joaquim Nin i els seus okupes”.

quim