No em toquin el Jazz

Entradeta d'un article de La Vanguardia de paper sobre Kind of Blue, disc que fa de divisor d'aigües del Jazz de postguerra:

ESTEBAN LINÉS - Barcelona
Eric Hobswam, el historiador británico combativo, insobornablemente izquierdista y con una edad ya provecta, ejerció durante bastantes años de crítico y analista de jazz bajo el seudónimo de Francis Newton. Materialista dialéctico convencido, sentenciaba en 1959 que "el jazz se ha convertido no sólo en el idioma básico de la música popular, sino en una forma de arte musical elaborado y sofisticado, con el doble objetivo de establecerse y rivalizar con el arte musical estandarizado del mundo occidental".

1. És Hobsbawm i no Hobswam.
2. "Insobornablemente izquierdista", "materialista dialéctico" = estalinista.
3. Què té a veure la "edad provecta" o el materialisme dialèctic de Hobsbawm amb el fet que exercís de crític de Jazz?
4. Per què citar Hobsbawm, un amateur, i no un professional de la crítica, encara que no sigui "insobornablemente izquierdista" o "materialista dialéctico"? Son aquestes les condicions que fan bo un crític de Jazz? O es per tirar-se'n una d'esnob tontoprogre?
5. Si ets progre, per a que el pugui agradar un estil musical nascut en el país capitalista per excel·lència necessites la crítica favorable d'un estalinista, encara que sigui un afeccionat i no tingui ni p idea del què diu. Oi que ho sembla?

Trobo a l'article errors de reportatge i d'edició difícils de justificar. El que em sembla més barroer afecta John Coltrane. "Coltrane falleció algo después", diu, com si desprès de Kind en Coltrane no hagués fet res. Va morir algo después, sí: el 1967, desprès de deixar una obra immensa des de tot punt de vista: 42 enregistraments oficials, entre ells Giant Steps, A Love Supreme o Ascension, tan influents com Kind. De fet, va gravar Steps immediatament desprès de fer la feina a Kind. I és gairebé tan clàssic un com altre.

En fi. Calia menys Hobsbawm i més treballar. Els lectors de La Vanguardia es mereixen més. Miles Davis, aquell sextet formidable, John Coltrane i Kind of Blue, també.